Des de fa uns dies que algunes persones que coneixen el meu alt grau de barcelonisme m'han demanat la meva posició davant de les eleccions al Barça. Avui em posiciono, amb l'ànim d'expressar el que sento, però també sense renunciar a que la meva opinió pugui ajudar a altres persones a decidir la millor opció per al Barça del futur. El Barça, com altres organitzacions, es troba immers en un procés de construcció de la seva marca global. Un club de caràcter associatiu, amb fort arrelament al territori, Catalunya, però de gran projecció cívica i esportiva, a Espanya i la resta del món. En els últims set anys, durant la presidència de Joan Laporta, el Barça ha estat una institució referent. Comparem els resultats del Barça amb el Real Madrid, que no només és el club competidor a escala local, sinó també a escala global (recordem que "El Clasico" és un esdeveniment planetari). Durant aquests set anys, el Barça ha conquistat 12 títols, entre ells, dos Champions League, que és el trofeu de futbol de clubs més important del món, o sigui, el que t'otorga oficiosament l'estatus de "campió del món". En el mateix periode, el Madrid ha guanyat 2 títols. En el capítol econòmic, durant els darrers set anys, el Barça ha triplicat els ingressos, situant-se com el segon club amb més ingressos del món, quan l'any 2003 no era ni tan sols entre el top 10. El Madrid, els ha multiplicat per dos. En quant a la projecció social, el Barça ha engegat el projecte XICS (centres de formació per a nens a diferents països pobres i emergents) i ha vinculat la marca Barça al projecte Unicef. El Madrid no té una política definida tot i que per la seva dimensió és evident que realitza projectes socials puntuals de gran envergadura. Dit això, mentre el Barça inclou Unicef com a patrocinador-patrocinat a la samarreta, el Madrid té la seva marca associada a Bet-and-Win, una firma d'apostes esportives. Pel que fa als valors i la identitat del club, el Barça ha projectat un model de club arrelat en la Masia, és a dir, en la formació i projecció de joves talents, en la proximitat al territori, en la solidaritat i el treball en equip. El Madrid ha desenvolupat el model de "Los Galacticos", que és el contrari a la connexió al territori, és a dir, és el model dels "sobre-humans", com Ronaldo. Pel que fa a l'estil de lideratge esportiu, el Barça ha fomentat un model basat en el lideratge expert, pacient, col.laboratiu, integrador i íntegre, que empeny des del darrere. Frank Rijkaard i Josep Guardiola són exponents d'aquest model, especialment Guardiola. Per la seva banda el Madrid no ha pogut definir un model perquè en el mateix periode ha tingut 7 entrenadors. La incorporació de Jose Mourinho defineix l'estil de lideratge que busca el Madrid. Podríem afirmar doncs que el Barça ha creat un model de gestió i actuació esportiva que és exemplar i referent, mentre que el principal competidor no ha pogut trobar el seu espai, s'ha vist desposicionat i ha anat perdent durant els últims set anys quota d'èxits esportius, de reconeixement social i també quota de mercat. Si analitzem les tres grans candidatures a la presidència del Barça, veurem que la de Jaume Ferrer, que es presenta com la candidatura continuadora del projecte, no pot ser-ho en realitat. Tot projecte necessita un bon líder, uns bons objectius, i molt de talent i compromís per tirar-lo endavant. Crec que la candidatura de Ferrer no té ni un bon lideratge, tot i que Ferrer és una persona preparada i respectada, i sobretot, no té un equip (talent) que garanteixi el nou salt qualitatiu que necessita del model dels últims set anys. Pel que fa a la candidatura favorita, Sandro Rosell és clarament el candidat de l'oposició al model actual, el del lideratge que actua des del contrast amb l'anterior, mancat de naturalitat. Té bons professionals en la seva candidatura, però optaran per un model diferent de club. Ho poden fer molt bé, no hi ha dubte, però repeteixo, optaran per un model diferent que pot posar en risc l'avantatge esportiu i social del Barça actual. Finalment, la candidatura de Marc Ingla té mancances respecte a un tipus de lideratge que no és carismàtic, com el de Laporta, o com el que tracta de projectar sense naturalitat Sandro Rosell, però en canvi és la única candidatura que reuneix el talent preparat, tant president com vicepresidents, per no només continuar el model sinó que sobre aquestes bases donar un gran salt. Cal recordar que les organitzacions necessiten lideratges diferents en moments diferents. El Barça de 2003 necessitava carisma, perquè calia un cop de timó, i també gestió, per la desastrosa situació econòmica heretada. El Barça actual necessita, sobretot, un nou salt en la gestió. La idea de la Masia Global és un exemple que defineix l'esperit del projecte. Sens dubte, amb l'equip d'en Marc Ingla el Barça pot seguir sent el millor equip del món, però també el més excel.lent. Amb Ferrer podem seguir sent el millor equip del món durant un parell d'anys, però no està garantida la continuïtat, ni serem els més excel.lents. Amb Rosell obriríem un periode d'incertesa en la gestió i en la projecció global del club, tornaríem a ser una mica més petits, com demostra la proposta de regular l'entrada de nous socis, quedant limitada principalment a familiars dels actuals socis. Des d'una certa distància, siguent conscient que les tres candidatures tenen aspectes bons i d'altres de menys bons, i que per sort amb cap de les tres caurem en la mediocritat, crec però que només una, la de Marc Ingla, garanteix la nostra aspiració de ser els millors de forma sostenible en els propers 15 o 20 anys.
