Inmigración, Indigencia, ¿Incivismo?

En La Vanguardia (edición impresa) de 27 de octubre de 2010 aparece una gran fotografía de portada en la que se observa al alcalde de Barcelona Jordi Hereu pasando por delante de una persona que acaba de orinar en la puerta de una entidad bancaria. Tanto el periódico impreso como el digital, afirman con contundencia que se trata de un indigente (versión impresa) o inmigrante (versión digital), y que esta es una clara muestra de incivismo en Barcelona. Orinar en el espacio público es efectivamente incívico y por lo tanto acierta La Vanguardia en su denuncia. Sin embargo, de esta fotografía y del texto que aparece en el pie, podría inducirse que las personas inmigrantes y los indigentes son la principal causa del incivismo en las calles de Barcelona. Desconozco si está comprobado que así sea, algo que mi sentido común rechazaría de entrada o como mínimo sometería a revisión. Cualquier ciudadano que se pasee por el centro de Barcelona durante la madrugada de un día de fin de semana podrá comprobar que el incivismo es suficientemente transversal en el conjunto de la ciudadanía. Y aunque este fuera el caso, deberíamos reflexionar sobre cuál es la pregunta que debemos formularnos y por lo tanto el marco central de la discusión: ¿cómo es posible que los indigentes de Barcelona sean tan irresponsables e incívicos, incluso ante la presencia del alcalde? O bien, deberíamos formular: ¿cómo es posible que en una ciudad tan moderna como Barcelona los índices de pobreza son cada vez peores, con cada vez más "sin techo" (ver datos de Arrels Fundació)? Y por lo tanto: ¿Qué podemos hacer como ciudadanos para comprender la situación de los "sin techo", inmersos en el aislamiento social, para incentivarlos a la reinserción y para que a este colectivo, el comportarse cívicamente, suponga el mismo esfuerzo que para el resto de ciudadanos que nunca han sufrido una situación de exclusión similar? En ocasiones, con el rigor de las preguntas nos acercamos a la verdad. La Vanguardia ha sido siempre ejemplo de rigor y profundidad, por lo cual considero la portada del día 27 de octubre un pequeño desacierto en su magnífica trayectoria.

Menys socis, menys Barça

Publicat en paper als diaris Avui i El Punt el 21 d'octubre de 2010

L'actual junta directiva del FC Barcelona va prendre fa pocs dies una decisió de gran trascendència en la història recent del club: regular l'alta de nous socis Només podran ser nous socis del club tres tipus de públics diferents: els que siguin familiars dels actuals, els antics socis que vulguin tornar a ser-ho, i els menors de 14 anys, sense restriccions. Es diu que l'anterior model (accés lliure a canvi d'una quota) comportaria greus problemes de gestió quan s'arribi a una xifra de socis ingovernable. Un club esportiu té un gran actiu central, els jugadors, i l'escenari en el que juguen, en alguns casos estadis icònics. És el cas dels LA Lakers o els Boston Celtics. L'altre gran actiu d'un club esportiu són els seus fans. Els fans són els que sostenen el valor d'una marca. Els Celtics varen passar qüasi dues dècades sense guanyar un títol però van mantenir el seu valor de mercat. El mateix passa amb el Liverpool en el futbol. Vint anys sense guanyar la Lliga anglesa no han impedit un alt valor de mercat, tot i les disputes actuals per la propietat del club. Els fans aporten valor perquè consumeixen productes del club, perquè opinen favorablement i apassionadament del seu club, i perquè aconsegueixen que altres persones siguin noves fans del mateix equip. Otorgar un cert nivell d'associació formal als fans de tot el món és una manera intel.ligent d'incrementar el seu sentit de pertinença, de quantificar el potencial mundial d'un club, i també, naturalment, de formalitzar i estabilitzar una extraordinària font d'ingressos. Un club pot tenir diferents nivells d'afiliació: socis-propietaris (que en el cas del Barça podrien ser els que gaudeixen d'un seient al Camp Nou), socis-puntuals (els socis sense seient però que compren packs de tres partits), o socis-fans (els que viuen a Tokio o a Dubai, que no van mai al Camp Nou però que se senten orgullosos de poder aportar una quantitat econòmica). Limitar l'accés de nous socis és una opció estratègica que farà del Barça un club més petit, més privat, menys global, i en el futur, menys sostenible.

Rankings universitaris

Publicat als diaris Avui i El Punt l'11 d'Octubre de 2010

En les darreres setmanes s'han fet públics diversos rankings universitaris, com el que el.labora la Universitat de Shanghai-Jiao Tong, en els que, en general, sembla que les universitats catalanes no surten gaire ben posicionades. El sector de les escoles de negocis ja ha viscut, en la dècada prèvia, la irrupció dels rankings com una eina de comunicació internacional de gran relevància. Els rankings són eines comparatives que tendeixen a simplificar la complexitat i fragmentació de l'oferta de sectors fortament globalitzats. Per una banda, els rankings aporten claredat, ja que fotografien la realitat d'una forma més comprensible i estructurada. Però per una altra banda, tendeixen a reproduir fotografies que defugen de la complexitat. Aquesta és la pròpia naturalesa dels rankings, i per tant, no cal ni obsessionar-s'hi, ni ignorar-los. Els rankings són una eina de comunicació útil per a milers de candidats que volen seleccionar la institució acadèmica que més s'adequa a les seves necessitats, i també poden ser útils, potser en menor mesura, per empreses que volen decidir a on contractar als millors graduats, o bé a quina institució acadèmica recórrer per fer la millor formació per als seus directius. Durant més d'una dècada de protagonisme dels rankings en el sector de les escoles de negocis, aquestes han viscut un fort procés d'internacionalització, que avui és molt visible a les escoles catalanes. En alguns casos, com Esade o Iese, els rankings han contribuït a que la seva marca sigui percebuda com una de les 15 o 20 més reconegudes del món. En el cas d'Eada, els rankings han facilitat el seu posicionament com una de les 25 o 30 escoles que es tenen en compte a Europa. Els rankings han estat en general un incentiu positiu, que ha incidit, sense ser-ne el factor més important, en la professionalització de les escoles mirant sempre amunt, cap als millors models. La Universitat ha d'afrontar la irrupció dels rankings com una eina de millora, un incentiu a la internacionalització, prestant-hi una atenció raonable i responsable, sense deixar que els rankings governin la presa de decisions, però sense ignorar-los.