De la melancolía de Magalhaes a la esperanza informada

Inigualable escritor. Gabriel Magalhaes, el gran escritor luso, nos ofrece observaciones de la realidad que por ser tan lúcidas, producen a menudo un impacto duradero y del que no es fácil reincorporarse al quehacer cotidiano. Las páginas de La Vanguardia son portadoras de este privilegiado testimonio. Hoy miércoles ha sido uno de esos días en los que las palabras de Magalhaes deslumbraban a cualquier lector ávido por encontrar las claves de nuestro tiempo. Dice hoy el escritor luso en La Vanguardia que la sociedad contemporánea está caracterizada por un "capitalismo que se comporta como un caballo desbocado que parece conducirnos a un apocalipsis planetario". Y cita los cuatro "jinetes" de este apocalipsis. Cuatro señales que advierten nuestro dramático devenir. El primer jinete es el del principio de la "eliminación". Dice Magalhaes: "A uno le despiden , y eso es ser eliminado. Uno acaba sus estudios y no encuentra trabajo: otra eliminación. El mundo se está transformando en un lugar estrecho, donde cada vez hay menos sitio". "Gran Hermano es un arquetipo de la sociedad contemporánea: ir echando a la gente; luchar para que no nos echen". A la brillante observación del escritor luso, tambien apuntada y ampliada por Zygmunt Bauman en su libro "La sociedad líquida", quisiera oponer tres antónimos al término eliminación. El primero es Aceptación. Aceptar la diversidad es fundamental para evitar la exclusión. Al autoexcluido social (por ejemplo, al que malvive en la calle), el destino le ha cortado los diferentes hilos que le conectaban con la sociedad (trabajo, familia, etc...). No darle la espalda al excluido, aceptarlo como lo que es, ni más ni menos, es decir, ni como una persona en las mismas condiciones que alguien perfectamente integrado, ni como un apestado, es fundamental para su reincorporación a la malla social. Ante la eliminación, aceptación. Tambien, ante la eliminación, el Perdón. Algo aparentemente tan integrador como reconocer nuestra propia debilidad en las acciones de los demás, y que hoy tiene descrédito social. Perdonar es débil. Nunca lo harían tipos duros como Bush o Aznar. Mejor tensionar hasta el final. En cambio, el perdón puede ser un valor que abra la puerta a infinitas posibilidades, incluso egoistas, ya que nos permite concentrar nuestra energía en aquello que aporta valor a nuestras vidas. Por lo tanto, perdonar antes de eliminar. Y finalmente, la Reconstrucción. Bella tarea que nuestras más inmediatas generaciones llevaron a cabo despues de un proceso masivo de eliminación de 30 años (las Guerras Mundiales y la Guerra Civil española). La reconstrucción hizo aflorar excelentes liderazgos, como los que posibilitaron el surgimiento de la Comunidad Económica Europea. Pero la lucidez es encontrar la virtud de la reconstrucción antes de proceder a la eliminación, para así evitar el vicio del bucle destrucción-reconstrucción. En segundo lugar, Gabriel Magalhaes cita como "segundo jinete" el principio de la irrealidad. "Una gran religión contemporánea", según la cual "cada uno de puede montar su capilla, con altar personal en forma de blog, sin que le falten fieles seguidores. Los mundos virtuales son nuestras peregrinaciones". Ante esta formidable descripción de una de las derivas más evidentes de la sociedad contemporánea, sería tramposo oponer a la irrealidad el principio de la "realidad". Prefiero optar por otro de los antónimos: la Verdad. Es decir, un mundo en el que hemos incorporado nuevas mallas, nuevas redes, como las redes sociales potenciadas (tendemos a decir redes sociales "a secas" pero es falaz, ya que estas siempre han existido, desde la tribu), pero en el que nuestro yo más consciente debe actuar cuál perro guardián para no perder de vista la verdad. La verdad nos exige profundizar y desarrollar el pensamiento crítico, y por lo tanto complementar la visión más horizontal que nos enseñan las redes sociales virtuales. El tercer jinete que cita Magalhaes es "el principio de la materialidad". Dice: "Para consolarnos de nuestra muerte nos rodeamos de cosas. Le pedimos a la sociedad que sea una acaricia alrededor de nuestra carne". Ante la materialidad, espiritualidad. O como diría Francesc Torralba, "inteligencia espiritual", aquella competencia con la que desarrollamos la capacidad de trascender, y por lo tanto ir más allá de nuestros deseos materiales inmediatos y así elevar el nivel de comprensión de la realidad que nos rodea, de una forma más lúcida al salir de nuestra propia cosmovisión autocentrada en creencias propias. Finalmente, Magalhaes cita como cuarto jinete al "principio de la soledad". A este principio cabe oponer las breves palabras del gran poeta catalán Miquel Martí i Pol, que en su poema "Solstici", dice: "En solitud, però no solitaris,/ reconduïm la vida amb la certesa/ que cap esforç no cau en terra eixorca./ Dia vindrà que algú beurà a mans plenes/ l'aigua de llum que brolli de les pedres/ d'aquest temps nou que ara esculpim/ nosaltres. Maravillosa puntualización la de Martí i Pol: en soledad (solitud) pero no solitarios. La soledad puede ser un valor positivo si somos conscientes de un esfuerzo compartido a partir del cual sucesivas generaciones podrán beneficiarse de nuestras transformaciones, aunque hoy no seamos capaces de ver los resultados. En soledad aunque no solitarios. Ningún esfuerzo caerá en tierra yerma. Estas palabras de Martí i Pol son de gran inspiración para cerrar esta oda a la esperanza informada (aceptar, perdonar, construir, buscar la verdad, trascender nuestro ego, en soledad pero nunca solitarios), tan lúcidamente estimulada por las palabras melancólicas del gran escritor luso Gabriel Magalhaes.

Quatre influents falàcies sobre el debat dels toros

El mes d'Agost és extraordinari almenys en un sentit: aguditza el sentit de l'observació, que a la vegada permet una major capacitat de discerniment. Possiblement sigui degut a la distància física que prenem sobre algunes de les problemàtiques rutinàries. Per aquesta raó, m'he permès d'observar algunes idees que a través de la força dels mitjans de comunicació es van convertint en "conventional wisdom", una mena de pensament comú i acceptat, és a dir, un marc a partir del qual es va configurant la nostra acció. Però és sorprenent observar com molts d'aquests marcs i idees de partida són falaces. És a dir (fallax-cis), enganyosos. Un àmbit ple de falàcies és el debat sobre la prohibició de les corrides de toros a Catalunya.

Primera falàcia (dels favorables a la prohibició)

S'argumenta (a favor de la prohibició) que s'infligeix un maltractament indigne a l'animal. Aquesta afirmació és enganyosa, perquè si en realitat aquest fós el punt central de la qüestió, s'hauria d'ampliar el focus a d'altres activitats amb forta intervenció humana en què el maltractament és similar o netament superior. Sense anar més lluny, el Parlament de Catalunya, a proposta de CiU, també promou la protecció del toro embolat i correbous a les Terres de l'Ebre, per motius de tradició cultural. Per tant, sembla ser que el maltractament no és tant rellevant quan es tracta d'una festa arrelada històricament. De fet, aquest és un dels arguments del Partit Popular per protegir a escala nacional espanyola la "fiesta" dels toros, argument durament criticat i "mofat" a Catalunya. Però la protecció dels "bous" utilitza el mateix tipus d'argument. En el video a sota hi ha imatges de tortura als bous en les festes del sud de Catalunya. Possiblement, la diferència entre maltractament i tracte digne siguin uns milers de vots. En el cas de Catalunya, pobre del partit que se li ocorri de prohibir els bous embolats, doncs perdrà una gran part dels vots a les Terres de l'Ebre, fet inassumible en els temps que corren. En canvi, en l'àmbit electoral de Catalunya, la prohibició dels toros no avança excessius costos electorals per cap dels partits que hi estaven majoritàriament d'acord. I el mateix raonament podríem fer amb el Partit Popular a Espanya: intentar protegir els toros li és rendible electoralment. Arribem a la conclusió doncs que més enllà d'una anàlisi exhaustiva sobre la idoneïtat de les festes amb toros o bous a Catalunya, predomina el càlcul electoral.

Segona falàcia (dels contraris a la prohibició)

Entre els contraris a la prohibició, ha predominat clarament la falàcia que diu que aquesta decisió del Parlament "redueix la llibertat dels catalans", o que és un "atemptat a la llibertat". Algú s'ha preguntat si la llibertat és un valor positiu per definició? O bé, com tots els valors, ha d'anar acompanyat d'altres "subvalors" que el dignifiquin? Per exemple, el valor de l'amor pot semblar bo per definició, però un excés d'amor a un mateix pot conduir a un egoïsme cec. La llibertat absoluta d'horaris comercials és bona per definició o bé restringeix una altra llibertat, que és la dels comerciants petits que volen seguir guanyant-se la vida, sense necessitat de competir a vida o mort, amb les grans superfícies? La llibertat en l'ús de les armes de foc en alguns estats d'Estats Units és positiu per definició, ja que ens allibera de l'opressió de l'Estat, o bé resulta que també limita la llibertat d'altres ciutadans que poden sentir-se amenaçats per la llibertat dels altres? La llibertat d'usar el burka en espais públics és bona per sí mateixa o bé és una expressió contrària a la llibertat de les dones? De la mateixa manera, la llibertat a l'hora de programar espectacles taurins, és bona per definició? O bé limita la llibertat d'un conjunt majoritari de la societat que ha anat evolucionant els seus costums i la seva relació amb els animals, i que considera que la festa dels toros, de forta càrrega mitològica i artística, ja no s'adequa a aquests usos i costums actualitzats? Per tant, la pregunta de fons que ens hauríem de fer és: com és que en altres prohibicions no es menciona el valor de la llibertat? Segurament, perquè en pocs altres casos és tant rendible electoralment com en el debat dels toros. Però lingüísticament no és més que una estratègia per desviar el debat del "coso" i posar-lo en el terrent de la política, parlant d'una icona que avui està de moda i que és bandera dels partits conservadors però que s'utilitza superficialment: "la llibertat".

Tercera falàcia (dels favorables a la prohibició)

"És un triomf de la democràcia", "un triomf de la sobirania popular". Aquesta és la falàcia més graciosa de totes. Segurament, trobarem en l'espai públic poques iniciatives que siguin tant altament sensibles socialment en una part de la ciutadania però tant poc rellevants electoralment. Posaré uns exemples: prohibir l'espectacle del futbol seria molt sensible socialment (material inflamable), i al mateix temps molt impactant electoralment. El partit que ho proposés desapareixeria del mapa. En canvi, prohibir els toros a Catalunya, també és material inflamable, com ho seria prohibir el futbol, però en canvi, té poc impacte electoral. Per tant, els que veuen la tramitació de la ILP sobre els toros i el posterior debat i prohibició com un triomf de la democràcia, haurien de ser prudents, perquè caldria analitzar quina seria la reacció del Parlament si es plantejés una ILP sobre un punt que fós més altament rellevant electoralment, com per exemple una ILP per celebrar un referèndum per la independència. Podríem dir que amb aquesta ILP sobre els toros, algú ha volgut represtigiar el treball que es fa al Parlament fent alguna trampa conceptual.

Quarta falàcia (dels detractors de la prohibició)

Aquesta és la última falàcia que analitzarem: "No és un debat sobre els toros, és un debat identitari, sobre la relació Catalunya-Espanya". Aquesta frase és veritat. En el debat sobre la prohibició també hi havia un debat identitari. El que no és veritat, i per això la frase és enganyosa, és que el debat identitari no sigui present en la majoria de debats públics. Per exemple, quan el Banc Central Europeu, amb seu a Frankfurt, realitza una política monetària molt restrictiva i anti-inflacionària, ho fa clarament influenciat pel pes de la identitat alemanya, que des dels anys 30 demonitza qualsevol increment de la inflació, sota la creença de què els conduïria a una situació tant conflictiva com els anys previs a la II Guerra Mundial. Per tant, inclús en un debat tant estrictament econòmic com el debat sobre quins tipus d'interès hem d'aplicar a la zona euro, les diferents identitats nacionals estan en joc i n'hi algunes (l'alemanya) que s'acaben imposant sobre d'altres (la del sud d'Europa). Per tant, és evident que el debat dels toros és ple de components identitàries, però això no invalida el debat ni el resultat del debat, de la mateixa manera que quan un país europeu limita el número de projeccions cinematogràfiques americanes, la seva decisió no queda invalidada per una voluntat de preservar la seva identitat cultural.

..........................

Observant que el debat sobre els toros va ple de falàcies, em pregunto si en aquest debat els polítics i els mitjans de comunicació han donat l'exemple que han de donar tractant a fons cada tema, pensant críticament i il.luminant al conjunt de la població com un referent. Més aviat em temo que aquest debat i la seva posterior polèmica corresponen a successius regats curts, sense una mirada informada, crítica, distant i ben discernida.

Antitaurins internacionals

Protaurins a Espanya