14 dic 2010

Els "2010 trending topics" de l'economia

Publicat al diari Ara el dia 27 de desembre de 2010

Atrapats pel deute

Podríem triar molts conceptes per definir la crisi actual d’una majoria d’economies occidentals, des d’Espanya fins Estats Units. Des dels “stress tests” a què han estat sotmeses les entitats financeres europees per avaluar la seva solvencia, fins al “QE2” (“quantitative easing” o increment de la massa monetària) de la Reserva Federal americana, per tal d’estimular l’economia dels Estats Units. Certament, però, si hi ha un concepte que ha despuntat i que és comú a totes les economies occidentals és l’endeutament global de les nacions, que té en compte l’endeutament de les administracions publiques (entitats locals, regionals o nacionals) i l’endeutament privat (banca, empreses i famílies). Hem après que en països com Espanya o el Regne Unit aquest endeutament és qüasi tres vegades el valor de la seva economía (al voltant del 280% del PIB), i que aquesta és la qüestió de fons de la crisi actual. És a dir, que la majoria d’actors de l’economia han viscut per sobre de les seves possibilitats, fins al punt que els mercats de crèdit s’han quedat “secs” i de manera creixent hem de recórrer al diner fresc de les economies emergents, principalment la Xina, o bé al “quantitative easing”, o als “bons patriòtics”.

Shì Jiè

Shì Jiè vol dir “Món” en xinès mandarí. El món és cada vegada més xinès. Xina és el gran actor en el fenomen de les transferències de poder entre nacions i entre actors econòmics. Durant el 2010, Xina ha superat Alemanya com la nació més exportadora del món ($1200 bilions). El món és cada vegada més multipolar però també bipolar (Estats Units / Xina). Xina exporta el 15% de tot el que produeix als Estats Units, i a la vegada, Xina inverteix a Estats Units una gran part dels excedents de divises que obté a través de les exportacions. Un 40% dels bons del Tresor americà en mans d’institucions estrangeres són en mans de la Xina. Una de cada 10 de les empreses més grans del món, segons l’índex Fortune-500, ja són xineses, i curiosament, el 80% d’aquestes, tenen la seu a Beijing, la capital política, en comptes de Shanghai, la capital financera, ja que la Xina també ha posat sobre la taula un nou model de capitalisme: el capitalisme d’estat. Xina ja és al centre del món.

Crisi = desigualtat

Aquest no és ni molt menys un concepte nou de l’any 2010, però hauria de ser sempre en qualsevol llista de “trending topics” . L’índex Gini mesura la concentració de riquesa dels països, essent “0” un nivell de concentració mínima, en el qual tothom té una riquesa similar, i “1” un nivel de concentració máxima, és a dir, tota la riquesa en mans d’una sola persona. Països com Brasil o Colombia són exemples de nacions amb un nivell de riquesa per càpita mitjà i incremental però amb uns índexs Gini altíssims, sinónim de desigualtat social i de renda. En un moment de la història en el que s’estan produïnt transferències de poder entre nacions, principalment de l’Occicent a l’Orient, i del Nord al Sud, cal estar atents a l’evolució de l’índex Gini en el món en general, especialment als països occidentals més afectats per la crisi, com Espanya, i als països emergents que creixen més ràpidament, com Brasil, per tal que el creixement o el decreixement no sigui un catalitzador pervers de la desestructuració social.

Els futbodòlars

Començar amb aquest “topic” en una secció d’economia no és casualitat. L’any 2010 ha tingut al futbol com un dels grans protagonistes en l’àmbit de l’economia. No només perquè el futbol com a indústria representa ja l’1% de l’economia mundial, sinó perquè ha estat un any de Mundial, conquistat per un país en profunda crisi económica (Espanya), i també ha estat un any de concessió de noves seus per als Mundials 2016 i 2020, concedits a Rússia i Qatar, que confirmen, després de Brasil 2012, la tendència de què els països emergents utilitzen el futbol com a factor tractor de la seva economia. Aquest any també hem sabut que el Futbol Club Barcelona és una de les icones més globals del món occidental, i que Qatar Foundation ha apostat per aquesta marca catalana per tal d’incrementar la notorietat de l’emirat a escala mundial. El futbol s’ha revel.lat per tant com un element cada vegada més central en la indústria de l’entreteniment i l’economia mundial.

D’El Prat al cel

Podríem dir que El Prat ja és molt més que una ciutat, i molt més que un aeroport. El Prat és una mostra de la voluntat dels agents econòmics i socials de Catalunya per tal de redefinir la centralitat econòmica del país en un context global. La connectivitat de l’aeroport d’El Prat s’ha convertit en un dels tres o quatre factors més importants per definir la rel.levància de Barcelona al món en les properes dècades. Spanair també és “més que una companyia aèria”. És un exemple de col.laboració público-privada (iniciativa privada amb aval públic) i de compromís d’una sèrie d’agents locals per tal de transformar una marca greument danyada en una nova icona de la influència de Catalunya al món. El Prat és avui un element central del debat polític, econòmic i social a Catalunya i en la dialéctica Catalunya-Espanya-món.