Els "2010 trending topics" de l'economia

Publicat al diari Ara el dia 27 de desembre de 2010

Atrapats pel deute

Podríem triar molts conceptes per definir la crisi actual d’una majoria d’economies occidentals, des d’Espanya fins Estats Units. Des dels “stress tests” a què han estat sotmeses les entitats financeres europees per avaluar la seva solvencia, fins al “QE2” (“quantitative easing” o increment de la massa monetària) de la Reserva Federal americana, per tal d’estimular l’economia dels Estats Units. Certament, però, si hi ha un concepte que ha despuntat i que és comú a totes les economies occidentals és l’endeutament global de les nacions, que té en compte l’endeutament de les administracions publiques (entitats locals, regionals o nacionals) i l’endeutament privat (banca, empreses i famílies). Hem après que en països com Espanya o el Regne Unit aquest endeutament és qüasi tres vegades el valor de la seva economía (al voltant del 280% del PIB), i que aquesta és la qüestió de fons de la crisi actual. És a dir, que la majoria d’actors de l’economia han viscut per sobre de les seves possibilitats, fins al punt que els mercats de crèdit s’han quedat “secs” i de manera creixent hem de recórrer al diner fresc de les economies emergents, principalment la Xina, o bé al “quantitative easing”, o als “bons patriòtics”.

Shì Jiè

Shì Jiè vol dir “Món” en xinès mandarí. El món és cada vegada més xinès. Xina és el gran actor en el fenomen de les transferències de poder entre nacions i entre actors econòmics. Durant el 2010, Xina ha superat Alemanya com la nació més exportadora del món ($1200 bilions). El món és cada vegada més multipolar però també bipolar (Estats Units / Xina). Xina exporta el 15% de tot el que produeix als Estats Units, i a la vegada, Xina inverteix a Estats Units una gran part dels excedents de divises que obté a través de les exportacions. Un 40% dels bons del Tresor americà en mans d’institucions estrangeres són en mans de la Xina. Una de cada 10 de les empreses més grans del món, segons l’índex Fortune-500, ja són xineses, i curiosament, el 80% d’aquestes, tenen la seu a Beijing, la capital política, en comptes de Shanghai, la capital financera, ja que la Xina també ha posat sobre la taula un nou model de capitalisme: el capitalisme d’estat. Xina ja és al centre del món.

Crisi = desigualtat

Aquest no és ni molt menys un concepte nou de l’any 2010, però hauria de ser sempre en qualsevol llista de “trending topics” . L’índex Gini mesura la concentració de riquesa dels països, essent “0” un nivell de concentració mínima, en el qual tothom té una riquesa similar, i “1” un nivel de concentració máxima, és a dir, tota la riquesa en mans d’una sola persona. Països com Brasil o Colombia són exemples de nacions amb un nivell de riquesa per càpita mitjà i incremental però amb uns índexs Gini altíssims, sinónim de desigualtat social i de renda. En un moment de la història en el que s’estan produïnt transferències de poder entre nacions, principalment de l’Occicent a l’Orient, i del Nord al Sud, cal estar atents a l’evolució de l’índex Gini en el món en general, especialment als països occidentals més afectats per la crisi, com Espanya, i als països emergents que creixen més ràpidament, com Brasil, per tal que el creixement o el decreixement no sigui un catalitzador pervers de la desestructuració social.

Els futbodòlars

Començar amb aquest “topic” en una secció d’economia no és casualitat. L’any 2010 ha tingut al futbol com un dels grans protagonistes en l’àmbit de l’economia. No només perquè el futbol com a indústria representa ja l’1% de l’economia mundial, sinó perquè ha estat un any de Mundial, conquistat per un país en profunda crisi económica (Espanya), i també ha estat un any de concessió de noves seus per als Mundials 2016 i 2020, concedits a Rússia i Qatar, que confirmen, després de Brasil 2012, la tendència de què els països emergents utilitzen el futbol com a factor tractor de la seva economia. Aquest any també hem sabut que el Futbol Club Barcelona és una de les icones més globals del món occidental, i que Qatar Foundation ha apostat per aquesta marca catalana per tal d’incrementar la notorietat de l’emirat a escala mundial. El futbol s’ha revel.lat per tant com un element cada vegada més central en la indústria de l’entreteniment i l’economia mundial.

D’El Prat al cel

Podríem dir que El Prat ja és molt més que una ciutat, i molt més que un aeroport. El Prat és una mostra de la voluntat dels agents econòmics i socials de Catalunya per tal de redefinir la centralitat econòmica del país en un context global. La connectivitat de l’aeroport d’El Prat s’ha convertit en un dels tres o quatre factors més importants per definir la rel.levància de Barcelona al món en les properes dècades. Spanair també és “més que una companyia aèria”. És un exemple de col.laboració público-privada (iniciativa privada amb aval públic) i de compromís d’una sèrie d’agents locals per tal de transformar una marca greument danyada en una nova icona de la influència de Catalunya al món. El Prat és avui un element central del debat polític, econòmic i social a Catalunya i en la dialéctica Catalunya-Espanya-món.

Menys socis, menys Barça

Publicat en paper als diaris Avui i El Punt el 21 d'octubre de 2010

L'actual junta directiva del FC Barcelona va prendre fa pocs dies una decisió de gran trascendència en la història recent del club: regular l'alta de nous socis Només podran ser nous socis del club tres tipus de públics diferents: els que siguin familiars dels actuals, els antics socis que vulguin tornar a ser-ho, i els menors de 14 anys, sense restriccions. Es diu que l'anterior model (accés lliure a canvi d'una quota) comportaria greus problemes de gestió quan s'arribi a una xifra de socis ingovernable. Un club esportiu té un gran actiu central, els jugadors, i l'escenari en el que juguen, en alguns casos estadis icònics. És el cas dels LA Lakers o els Boston Celtics. L'altre gran actiu d'un club esportiu són els seus fans. Els fans són els que sostenen el valor d'una marca. Els Celtics varen passar qüasi dues dècades sense guanyar un títol però van mantenir el seu valor de mercat. El mateix passa amb el Liverpool en el futbol. Vint anys sense guanyar la Lliga anglesa no han impedit un alt valor de mercat, tot i les disputes actuals per la propietat del club. Els fans aporten valor perquè consumeixen productes del club, perquè opinen favorablement i apassionadament del seu club, i perquè aconsegueixen que altres persones siguin noves fans del mateix equip. Otorgar un cert nivell d'associació formal als fans de tot el món és una manera intel.ligent d'incrementar el seu sentit de pertinença, de quantificar el potencial mundial d'un club, i també, naturalment, de formalitzar i estabilitzar una extraordinària font d'ingressos. Un club pot tenir diferents nivells d'afiliació: socis-propietaris (que en el cas del Barça podrien ser els que gaudeixen d'un seient al Camp Nou), socis-puntuals (els socis sense seient però que compren packs de tres partits), o socis-fans (els que viuen a Tokio o a Dubai, que no van mai al Camp Nou però que se senten orgullosos de poder aportar una quantitat econòmica). Limitar l'accés de nous socis és una opció estratègica que farà del Barça un club més petit, més privat, menys global, i en el futur, menys sostenible.

El valor de la marca Barça

Publicat en paper al diari Avui el 16 d'agost de 2010

Durant la presidència de Joan Laporta, el Barça, un dels clubs poliesportius més importants de la història, ha assolit grandíssims èxits esportius i un creixement econòmic formidable. Durant un periode de set anys, el Barça va aconseguir 12 títols de futbol (dos d'ells, el trofeu mundial més competitiu a nivell de clubs), mentre que el màxim competidor local i global, el Madrid, n'aconseguia només dos. En quan al creixement econòmic, el Barça ha multiplicat per tres els seus ingressos, situant-se com el club esportiu número 1 del planeta. En el mateix periode, el Madrid multiplicava els seus ingressos per dos. Tot i la forta dependència dels clubs de futbol de tot el món respecte als drets de televisió, el creixement econòmic en els cinc o sis grans clubs de futbol s'ha produït tant en el capítol televisiu com en el marketing i una millor explotació dels usos dels seus estadis. Però sens dubte, l'aspecte fonamental en els últims set anys ha estat la revalorització de la marca Barça, que ha passat de ser una marca local a una marca global. El gran repte de l'any 2004 fou com transformar un lema i un sentiment mobilitzador ("El Barça és més que un club") en un relat que fós comprensible globalment. Com se sap, el Barça va escollir dos dimensions per comunicar aquest relat: serem el club més solidari i el més atractiu (el que fa el joc més virtuós i espectacular). D'aquesta visió se'n varen desprendre una sèrie d'accions que tots coneixem (Unicef, joc amb segell Masia, Guardiola). El Barça és avui una marca global admirada. Des de fa unes setmanes s'ha produït un canvi en la gestió del club, positiu segurament per una renovació institucional necessària, però negatiu per al valor global de la marca Barça. El cisma obert respecte a la figura de Cruyff, que és l'ex-esportista associat a la marca Barça més reconegut al món, i els dubtes aixecats de forma pública sobre la salut econòmica del club, recollits en la portada del Financial Times, marquen un punt d'inflexió en l'evolució del valor global de la marca Barça. Un bon aprenentatge per als directius actuals, que hauran de prioritzar els valors de la responsabilitat en l'acció i el servei al club si no volem deteriorar el capital social global que el Barça ha acumulat recentment.

Barça: Diagnòstic dels últims set anys i posicionament sobre les candidatures

Des de fa uns dies que algunes persones que coneixen el meu alt grau de barcelonisme m'han demanat la meva posició davant de les eleccions al Barça. Avui em posiciono, amb l'ànim d'expressar el que sento, però també sense renunciar a que la meva opinió pugui ajudar a altres persones a decidir la millor opció per al Barça del futur. El Barça, com altres organitzacions, es troba immers en un procés de construcció de la seva marca global. Un club de caràcter associatiu, amb fort arrelament al territori, Catalunya, però de gran projecció cívica i esportiva, a Espanya i la resta del món. En els últims set anys, durant la presidència de Joan Laporta, el Barça ha estat una institució referent. Comparem els resultats del Barça amb el Real Madrid, que no només és el club competidor a escala local, sinó també a escala global (recordem que "El Clasico" és un esdeveniment planetari). Durant aquests set anys, el Barça ha conquistat 12 títols, entre ells, dos Champions League, que és el trofeu de futbol de clubs més important del món, o sigui, el que t'otorga oficiosament l'estatus de "campió del món". En el mateix periode, el Madrid ha guanyat 2 títols. En el capítol econòmic, durant els darrers set anys, el Barça ha triplicat els ingressos, situant-se com el segon club amb més ingressos del món, quan l'any 2003 no era ni tan sols entre el top 10. El Madrid, els ha multiplicat per dos. En quant a la projecció social, el Barça ha engegat el projecte XICS (centres de formació per a nens a diferents països pobres i emergents) i ha vinculat la marca Barça al projecte Unicef. El Madrid no té una política definida tot i que per la seva dimensió és evident que realitza projectes socials puntuals de gran envergadura. Dit això, mentre el Barça inclou Unicef com a patrocinador-patrocinat a la samarreta, el Madrid té la seva marca associada a Bet-and-Win, una firma d'apostes esportives. Pel que fa als valors i la identitat del club, el Barça ha projectat un model de club arrelat en la Masia, és a dir, en la formació i projecció de joves talents, en la proximitat al territori, en la solidaritat i el treball en equip. El Madrid ha desenvolupat el model de "Los Galacticos", que és el contrari a la connexió al territori, és a dir, és el model dels "sobre-humans", com Ronaldo. Pel que fa a l'estil de lideratge esportiu, el Barça ha fomentat un model basat en el lideratge expert, pacient, col.laboratiu, integrador i íntegre, que empeny des del darrere. Frank Rijkaard i Josep Guardiola són exponents d'aquest model, especialment Guardiola. Per la seva banda el Madrid no ha pogut definir un model perquè en el mateix periode ha tingut 7 entrenadors. La incorporació de Jose Mourinho defineix l'estil de lideratge que busca el Madrid. Podríem afirmar doncs que el Barça ha creat un model de gestió i actuació esportiva que és exemplar i referent, mentre que el principal competidor no ha pogut trobar el seu espai, s'ha vist desposicionat i ha anat perdent durant els últims set anys quota d'èxits esportius, de reconeixement social i també quota de mercat.

Si analitzem les tres grans candidatures a la presidència del Barça, veurem que la de Jaume Ferrer, que es presenta com la candidatura continuadora del projecte, no pot ser-ho en realitat. Tot projecte necessita un bon líder, uns bons objectius, i molt de talent i compromís per tirar-lo endavant. Crec que la candidatura de Ferrer no té ni un bon lideratge, tot i que Ferrer és una persona preparada i respectada, i sobretot, no té un equip (talent) que garanteixi el nou salt qualitatiu que necessita del model dels últims set anys. Pel que fa a la candidatura favorita, Sandro Rosell és clarament el candidat de l'oposició al model actual, el del lideratge que actua des del contrast amb l'anterior, mancat de naturalitat. Té bons professionals en la seva candidatura, però optaran per un model diferent de club. Ho poden fer molt bé, no hi ha dubte, però repeteixo, optaran per un model diferent que pot posar en risc l'avantatge esportiu i social del Barça actual. Finalment, la candidatura de Marc Ingla té mancances respecte a un tipus de lideratge que no és carismàtic, com el de Laporta, o com el que tracta de projectar sense naturalitat Sandro Rosell, però en canvi és la única candidatura que reuneix el talent preparat, tant president com vicepresidents, per no només continuar el model sinó que sobre aquestes bases donar un gran salt. Cal recordar que les organitzacions necessiten lideratges diferents en moments diferents. El Barça de 2003 necessitava carisma, perquè calia un cop de timó, i també gestió, per la desastrosa situació econòmica heretada. El Barça actual necessita, sobretot, un nou salt en la gestió. La idea de la Masia Global és un exemple que defineix l'esperit del projecte. Sens dubte, amb l'equip d'en Marc Ingla el Barça pot seguir sent el millor equip del món, però també el més excel.lent. Amb Ferrer podem seguir sent el millor equip del món durant un parell d'anys, però no està garantida la continuïtat, ni serem els més excel.lents. Amb Rosell obriríem un periode d'incertesa en la gestió i en la projecció global del club, tornaríem a ser una mica més petits, com demostra la proposta de regular l'entrada de nous socis, quedant limitada principalment a familiars dels actuals socis. Des d'una certa distància, siguent conscient que les tres candidatures tenen aspectes bons i d'altres de menys bons, i que per sort amb cap de les tres caurem en la mediocritat, crec però que només una, la de Marc Ingla, garanteix la nostra aspiració de ser els millors de forma sostenible en els propers 15 o 20 anys.

Catalunya Marca Global (I)

Article d'Ivan Bofarull publicat al diari Avui, divendres 12 de març, 2010

Fa unes tres dècades, l’empresa catalana va emprendre un discret procés d’internacionalització, però el gran repte d’avui ja és un altre: com construir la marca global de Catalunya, de les seves empreses, de la seva societat. Hi ha ciutats, regions i països de tot el món que amb el pas del temps han aconseguit construir una marca global com a relat simbòlic que té impacte en successives generacions. Durant els anys 60, Alemanya i Japó foren capaces de construir dues marques globals associades a la industriositat, la producció de bona qualitat i la fiabilitat, que avui encara perduren. California va construïr des dels anys 80 una marca global associada a la qualitat de vida i l'empreneduria, mentre que en la darrera década, Londres va reinventar la seva marca tornant a situar-se com un dels campions de la diversitat. Les institucions també reinventen la seva marca, com ho va fer el Barça en els últims anys. El gran llegat de la presidència de Laporta i el seu equip ha estat fer explicable globalment el sentit de la marca Barça (el relat del “més que un club”), que fins ara tenia un valor local, de connotacions polítiques i socials clarament vinculades a la historia d’Espanya. El Barça ha reexplicat el “més que un club”, que avui, tant per als nens de l’Àfrica o de Suècia, vol dir “practicar el futbol més espectacular del món i ser un club solidari”. Fer l’esforç d’explicar globalment el valor de la teva marca és un exercici de gran rellevància estratégica, doncs només pots sustentar aquesta explicació en allò que creus que és únic i irrepetible (per exemple, en el cas del Barça, el futbol virtuós de l’estil de “la Masia”). No tinc cap dubte que a Catalunya tenim les palanques necessàries per construïr una marca global de prestigi.