En els darrers mesos sentim a parlar freqüentment dels països BRIC (Brasil, Rússia, Índia, Xina). Aquest acrònim fou impulsat l’any 2003 per Jim O’Neill, analista de Goldman Sachs, per tal de destacar una realitat emergent que en el seu conjunt dominarà l’economia mundial cap al 2050. Més recentment, l’any 2008, tres consultors de The Boston Consulting Group van editar el llibre “Globality”, en el que introduïen el concepte de les empreses “Global Challenger”, és a dir, les noves empreses multinacionals amb seu als països emergents, principalment països BRIC. Sirkin, Hemerling i Bhattacharya es dedicaven a analitzar quines característiques d’aquestes empreses les feien especialment competitives a escala global, de forma que previsiblement arribarien a ser protagonistes del mapa empresarial en els propers anys. Contràriament al tòpic, es descartava d’entrada els costos baixos de la mà d’obra com un factor competitiu essencial per aquestes empreses, i sí en canvi, es mencionava: 1) la fam d’aquestes empreses pel risc, 2) la seva capacitat d’innovar des de la ingenuïtat, sense condicionaments previs, 3) la rapidesa en la presa de decisions, 4) la capacitat de formar aliances internacionals i 5) la presencia d’equips directius vertaderament multiculturals. Ja fa cinc segles, Ignasi de Loiola, va impulsar un estil de lideratge no només basat en l’autoconeixement i l’amor per als demés (aspectes centrals), sinó també en el magis, l’esperit de superació, i en la capacitat d’adaptar-se a nous entorns multiculturals, com van haver de fer els jesuïtes del segle XVI. Chris Lowney, en el seu llibre “Heroic Leadership” sobre l’estil de lideratge jesuític, parla literalment de la “innovació des de la ingenuïtat”. Segons Lowney, ingenuïtat vol dir “no tenir por del desconegut, no tenir aversió al risc i no adherir-se a l’estatus i les possessions, als prejudicis”. Se m’acut que en el futur pròxim, si volem un país competitiu globalment, Catalunya serà BRIC o serà ignasiana, o no serà.
