Barça: Diagnòstic dels últims set anys i posicionament sobre les candidatures

Des de fa uns dies que algunes persones que coneixen el meu alt grau de barcelonisme m'han demanat la meva posició davant de les eleccions al Barça. Avui em posiciono, amb l'ànim d'expressar el que sento, però també sense renunciar a que la meva opinió pugui ajudar a altres persones a decidir la millor opció per al Barça del futur. El Barça, com altres organitzacions, es troba immers en un procés de construcció de la seva marca global. Un club de caràcter associatiu, amb fort arrelament al territori, Catalunya, però de gran projecció cívica i esportiva, a Espanya i la resta del món. En els últims set anys, durant la presidència de Joan Laporta, el Barça ha estat una institució referent. Comparem els resultats del Barça amb el Real Madrid, que no només és el club competidor a escala local, sinó també a escala global (recordem que "El Clasico" és un esdeveniment planetari). Durant aquests set anys, el Barça ha conquistat 12 títols, entre ells, dos Champions League, que és el trofeu de futbol de clubs més important del món, o sigui, el que t'otorga oficiosament l'estatus de "campió del món". En el mateix periode, el Madrid ha guanyat 2 títols. En el capítol econòmic, durant els darrers set anys, el Barça ha triplicat els ingressos, situant-se com el segon club amb més ingressos del món, quan l'any 2003 no era ni tan sols entre el top 10. El Madrid, els ha multiplicat per dos. En quant a la projecció social, el Barça ha engegat el projecte XICS (centres de formació per a nens a diferents països pobres i emergents) i ha vinculat la marca Barça al projecte Unicef. El Madrid no té una política definida tot i que per la seva dimensió és evident que realitza projectes socials puntuals de gran envergadura. Dit això, mentre el Barça inclou Unicef com a patrocinador-patrocinat a la samarreta, el Madrid té la seva marca associada a Bet-and-Win, una firma d'apostes esportives. Pel que fa als valors i la identitat del club, el Barça ha projectat un model de club arrelat en la Masia, és a dir, en la formació i projecció de joves talents, en la proximitat al territori, en la solidaritat i el treball en equip. El Madrid ha desenvolupat el model de "Los Galacticos", que és el contrari a la connexió al territori, és a dir, és el model dels "sobre-humans", com Ronaldo. Pel que fa a l'estil de lideratge esportiu, el Barça ha fomentat un model basat en el lideratge expert, pacient, col.laboratiu, integrador i íntegre, que empeny des del darrere. Frank Rijkaard i Josep Guardiola són exponents d'aquest model, especialment Guardiola. Per la seva banda el Madrid no ha pogut definir un model perquè en el mateix periode ha tingut 7 entrenadors. La incorporació de Jose Mourinho defineix l'estil de lideratge que busca el Madrid. Podríem afirmar doncs que el Barça ha creat un model de gestió i actuació esportiva que és exemplar i referent, mentre que el principal competidor no ha pogut trobar el seu espai, s'ha vist desposicionat i ha anat perdent durant els últims set anys quota d'èxits esportius, de reconeixement social i també quota de mercat.

Si analitzem les tres grans candidatures a la presidència del Barça, veurem que la de Jaume Ferrer, que es presenta com la candidatura continuadora del projecte, no pot ser-ho en realitat. Tot projecte necessita un bon líder, uns bons objectius, i molt de talent i compromís per tirar-lo endavant. Crec que la candidatura de Ferrer no té ni un bon lideratge, tot i que Ferrer és una persona preparada i respectada, i sobretot, no té un equip (talent) que garanteixi el nou salt qualitatiu que necessita del model dels últims set anys. Pel que fa a la candidatura favorita, Sandro Rosell és clarament el candidat de l'oposició al model actual, el del lideratge que actua des del contrast amb l'anterior, mancat de naturalitat. Té bons professionals en la seva candidatura, però optaran per un model diferent de club. Ho poden fer molt bé, no hi ha dubte, però repeteixo, optaran per un model diferent que pot posar en risc l'avantatge esportiu i social del Barça actual. Finalment, la candidatura de Marc Ingla té mancances respecte a un tipus de lideratge que no és carismàtic, com el de Laporta, o com el que tracta de projectar sense naturalitat Sandro Rosell, però en canvi és la única candidatura que reuneix el talent preparat, tant president com vicepresidents, per no només continuar el model sinó que sobre aquestes bases donar un gran salt. Cal recordar que les organitzacions necessiten lideratges diferents en moments diferents. El Barça de 2003 necessitava carisma, perquè calia un cop de timó, i també gestió, per la desastrosa situació econòmica heretada. El Barça actual necessita, sobretot, un nou salt en la gestió. La idea de la Masia Global és un exemple que defineix l'esperit del projecte. Sens dubte, amb l'equip d'en Marc Ingla el Barça pot seguir sent el millor equip del món, però també el més excel.lent. Amb Ferrer podem seguir sent el millor equip del món durant un parell d'anys, però no està garantida la continuïtat, ni serem els més excel.lents. Amb Rosell obriríem un periode d'incertesa en la gestió i en la projecció global del club, tornaríem a ser una mica més petits, com demostra la proposta de regular l'entrada de nous socis, quedant limitada principalment a familiars dels actuals socis. Des d'una certa distància, siguent conscient que les tres candidatures tenen aspectes bons i d'altres de menys bons, i que per sort amb cap de les tres caurem en la mediocritat, crec però que només una, la de Marc Ingla, garanteix la nostra aspiració de ser els millors de forma sostenible en els propers 15 o 20 anys.

La desconexión

Termino de leer el fabuloso libro de Zygmunt Bauman, "Tiempos líquidos", y quedo maravillado por algunas de las frases que nos deja. Sin ir más lejos, el libro empieza con una introducción titulada "Con coraje hacia el foco de las incertidumbres". Me doy cuenta de la precisión de sus palabras: coraje, foco, incertidumbre. Vivimos en una sociedad con sobredosis de incertidumbre, derroche de energía sin un foco claro, y preocupante falta de coraje para emprender las acciones que se demandan. Observo a mi alrededor para encontrar la calma necesaria, y efectivamente siento mi propia presencia y la de mi pareja en una burbuja, ya que no alcanzo a comprender demasiado más allá de lo puramente próximo: nuestra mesa, cama, el PC, los libros de la biblioteca, el colmado casero y la sugerente terraza cuyo ambiente es amenizado por el susurro de los pájaros al atardecer. Trato de extraerme de esta inmediatez. Veamos con qué resultado. Pienso en un país no muy lejano cosido con piel y sangre de toro, en el que mi ciudadanía encuentra acomodo jurídico. Pienso en ese país, y recuerdo la imagen de su Presidente y su Jefe de la oposición, que hablan, pero no conversan, se saludan y sonríen, pero no sienten, gastan el tiempo, pero no lo invierten. Hacen pero no se comprometen, de forma que se intuye que podrán deshacer a su antojo cuando les convenga. Esa falta de entendimiento, de coraje, de búsqueda del consenso, me genera desasosiego. Pienso todavía en ese país, el de la piel de toro, esta vez en su sangre, en esa sangre que desgarró sus esperanzas ilustradoras hace setenta años. Pienso en un juez que trató de dignificar la memoria y el recuerdo. Más que eso, quiso restablecer y quizás rememorar. Y al pensar recuerdo como una célula neofascista logró dar un vuelco a la justicia, enarbolar la bandera del olvido e inyectar líquido hipnotizante a una mayoría silenciosa de ese país antes desgarrado y ahora democrático. Ese país que quizás fue predemocrático y despues postdemocrático, pero que se saltó, nunca mejor dicho, "a la torera", la simple y llana democracia. Y sigo pensando, ahora en los bordes de la piel de toro. En los bordes que están "a tocar" de Europa, los bordes que miran al norte y al mar. Bordes que miran mar adentro, o miran allende Pirineos. Bordes dinámicos, cambiantes, poco dados al histrionismo, pero que siguen estirando toda la piel. Que la siguen estirando hacia Europa. Pienso en ese rincón de piel y recuerdo cómo pierde brillo, sin rumbo ni ley. Sin ley por la falta de coraje de unos miembros de un tribunal que quieren pasar a la no-historia. Nunca pasarían a la historia porque ni la embellecen ni la dramatizan, sino que la someten al paréntesis. Por su incompetencia, su insolidaridad, su desprecio hacia las leyes refrendedas por la ciudadanía y por dos parlamentos. Y sigo pensando y además sintiendo las pulsiones centrípetas del sistema sanguíneo de la que otrora fuera nuestra piel. Un sistema que corre el riesgo de ahogarse al haber obturado el desarrollo del corredor mediterráneo, ese ancho pasillo que airea toda la piel, que le da brillo y vigor. Y así llego a un punto en el que despierto del desasosiego, porque he logrado desconectar. Tal y como lo haría y lo hace una compañía eléctrica que fue monopolio y que como empresa privada sigue abusando, o como lo haría una línea aérea que fue monopolio y que como empresa privada decidió desconectarse de una parte del país, o tal y como lo haría una parte de la prensa y la intelectualidad que decidió desconectar de la pluralidad cultural. Y que decidió recorrer como recorre hoy el peligroso limbo de la postdemocracia, aznariana en contenido, dulce en la forma. He logrado desconectar porque ya no me rebelo ante esa pulsión centrípeta, ni ante los diferentes déficits democráticos de tal o cual país. La desconexión es mucho más. Es tambien conexión con una nueva realidad, en la que el mundo ofrece infinitas posibilidades y nuevas conexiones. En las que una parte de la piel puede navegar por su cuenta y conectarse a otras, dependiendo de su propia voluntad y coraje. La desconexión es más profunda que la rebeldía, que el enfado, que la rabia. Siento que millones de catalanes hemos desconectado de una realidad, quizás hoy ya ex-realidad, aquella que abrazó Espriu y que Aznar quiso refundar y engrandecer con tanto empeño como ridículo, y que Zapatero quiso armonizar, aunque ambos presos de la utopía. Quizás seamos presos de otra utopía, pero al menos sentimos que es nuestra propia piel.

L'ascens de les noves marques globals

Article d'Ivan Bofarull publicat al diari Avui

La consultora de marques Millward Brown va començar a elaborar l'any 2007 un ranking mundial de les marques comercials de major valor, mesurat en la capacitat d'aquestes marques de generar ingressos en el futur. És fàcil imaginar que aquest ranking és liderat per Google, que les empreses de software i telefonia mòbil tenen cada vegada més pes, i que dos vells amics de l'economia del segle XX, Coca-Cola i Marlboro, aguanten en el top 10 de les marques de més valor. Crec però que no hem de passar per alt la lectura geopolítica de l'informe. L'any 2007 hi havia representades 4 marques dels països BIX (Brasil, India, Xina), totes elles xineses. Igual que al 2008. L'any passat, el 2009, hi trobàvem cinc marques xineses i una brasilera (el banc Bradesco), mentre que enguany hi trobem 11 marques dels BIX (7 xineses, 2 índies, 2 del Brasil). Per tant, en quatre anys han accedit al ranking 7 marques dels països BIX, i concretament, en l'últim any, el 60% de les noves marques ascendents, són xineses, índies o brasileres. Aquesta tendència no és casualitat ni fruit de la conjuntura. En el mateix període, segons Thomson Reuters, aquests tres països han incrementat qüasi un 50% la seva producció d'articles científics, reduïnt notablement la distància amb els EUA i superant àmpliament Rússia, mentre que la Xina ha superat als EUA en número de patents registrades. Per altra banda, el món assisteix a una ona d'adquisicions "al revés" (Reverse M&A), en què les noves multinacionals de països emergents compren marques consolidades occidentals, com han fet Tata o Mittal (Índia). Les noves marques s'inspiren en la innovació frugal (repensant paradigmes a partir dels recursos escassos), la flexibilitat i el mèrit. Fets, no paraules.

Catalunya Marca Global (III)

Article d'Ivan Bofarull publicat al diari Avui en paper el 20 d'abril de 2010

Fa unes setmanes, FDI Magazine i Financial Times varen publicar l'informe "European Cities & Regions of the Future", en el qual, Barcelona obtenia la 5a posició en el ranking de ciutats, i Catalunya la 8a posició en el ranking de grans regions. Tant Barcelona com Catalunya eren les primeres d'Espanya, per davant de Madrid-ciutat i Madrid-regió. Com no podria ser d'una altra manera, els rankings de ciutats i regions són liderats per Londres-ciutat i Londres-regió i en segon lloc Paris-ciutat i Paris-regió. El ranking analitza 50 variables estructurades al voltant de quatre grans categories: qualitat de vida, infrastructures, facilitat per negocis, i finalment, capacitat d'atracció d'inversions. Barcelona encapçalaria el ranking de ciutats del sud d'Europa i també el de ciutats que no són capitals d'un Estat. De la mateixa manera, Catalunya no és comparable quantitativament a altres regions que són pràcticament ciutats-regió, com Madrid, Ile de France, South East (Londres), Hamburg, Brussel.les, Greater Dublin o Greater Stockholm. Catalunya se situa per davant de regions de similar estructura i distribució geogràfica com la Lombardia, Baden-Württemberg o el Nord d'Holanda. L'estudi de Financial Times i FDI ens envia un doble missatge: 1) tot i el procés de reconversió industrial i el coll d'ampolla de les infrastructures a l'última dècada, el valor de mercat del país és encara elevat en relació al conjunt de regions europees i 2) tenim dues marques "top ten" a Europa, les quals, per ser una marca global, només poden coexistir i retroalimentar-se. Barcelona és la palanca principal de la marca global de Catalunya, però al mateix temps, Catalunya, i el Mediterrani, donen autenticitat a la marca Barcelona.

Arribar al cim

I Virgili va renyar a Dante, qui estava assegut pel cansament: "Assegut no arribaràs enlloc! La vida s'ha de viure amb ànim intrèpid. Això costa molta feina, però al cim només hi arriben aquells que vencen la mandra moral i el gust per la neutralitat. Per tant, si vols arribar fins a la glòria, aixeca't i venç el cansament amb l'entusiasme amb el que vas emprendre aquest viatge!
(passatge de la Divina Comedia)

La fotografia és dels Cingles de Tavertet

La Divina Catalunya

Situem-nos a la Divina Comedia, l'obra magna que va esciure el poeta, metge i polític florentí Dante Alighieri a principis del segle XIV. En la primera part, Dante és acompanyat per Virgili, el seu admiradíssim poeta llatí autor de l'Eneida. Junts afronten el descens a l'Infern, al final del qual hi trobaran Lucifer. Just al primer llindar de l'infern, Dante i Virgili escolten els primers suspirs, plors i paraules de dolor, de manera que Dante li pregunta al mestre Virgili: qui és que pateix d'aquesta manera? Virgili li respon: són les ànimes dels indiferents, aquells que no varen prendre partit ni cap al bé ni cap al mal. Nosaltres som responsables no només d'allò que fem, sinó també d'allò que permetem que facin d'altres. Dante observa tot seguit als indiferents, qui a les portes de l'infern són milers de persones que segueixen un estendart sense ensenya. En vida, mai volgueren fer cap elecció; ara en mort, estaven obligats a córrer eternament al darrera d'una bandera sense blasó. Crec que el símbol dels indiferents de Dante és perfectament vigent en una societat com l'actual, que a força de mirar cap a una altra banda, acceptant la imposició dels valors líquids, ha aconseguit menysprear el valor del líder que es posiciona, fet que en ocasions es ridiculitzat i estigmatitzat. Preferim al polític que no estorba, a l'empresari que no qüestiona les pràctiques del seu sector, al directiu que no pren la iniciativa per la por al fracàs. En canvi, crec que el símbol de Dante ens ofereix una de les claus per anticipar els lideratges del futur i que un país demana: persones compromeses, que es posicionen, que prenen partit de forma transparent, perquè hi creuen, i que accepten l'error, però que tenen la voluntat de seguir treballant responsablement per un objectiu i una visió compartits.

Catalunya Marca Global (II)

Article d'Ivan Bofarull publicat al diari Avui en paper el 21 de març de 2010

Fa uns dies comentàvem en aquesta secció que per construir una marca global hem de ser capaços de fer comprensibles i universals aquells valors que són irrenunciables en la nostra identitat, i possiblement únics i irrepetibles. Primera proposta: Catalunya, país de creació de xarxes i aliances per la creativitat. En això podem ser els millors del món. Fa uns dies es va conèixer la decisió de l’European Institute of Technology de fer de Barcelona un dels nodes en l’àrea de la recerca en sostenibilitat, amb la participació de la UPC i ESADE. Un projecte referent al món, en el que un dels eixos clau és la capacitat de treballar en xarxa. Ja fa un temps que Ferran Adrià, el cardiòleg Valentí Fuster, el Clínic, Caixa Manresa i la Generalitat van impulsar la Fundació Alícia, per la recerca en la millora dels hàbits alimentaris i la salut. Un referent global. També és un exemple de creativitat transversal la Fundació Creafutur, impulsada per ESADE i la Generalitat per tal de fer estudis sobre les tendències de futur en el consum. El Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona és sens dubte un dels exemples del treball en xarxa i transversal per tal de fer avançar la recerca, amb la participació de diverses institucions, des de l’Hospital del Mar fins la fundació Alzheimer Internacional. No cal dir que l’esforç de gran finura estratégica que està realitzant Ferran Soriano a Spanair, amb el suport de Femcat i altres institucions és també un clar exemple de voler construir un node aeri en la capital de Catalunya mitjançant la creació de xarxes. Ara bé, cal emfatitzar que les xarxes només funcionen amb lideratges distribuïts i un model multipolar, però amb compromisos i valors compartits i una visió convincent. Al segle XIX vam ser revolucionaris en teixir fils, ara hem de ser-ho teixint neurones i voluntats.