Quatre influents falàcies sobre el debat dels toros

El mes d'Agost és extraordinari almenys en un sentit: aguditza el sentit de l'observació, que a la vegada permet una major capacitat de discerniment. Possiblement sigui degut a la distància física que prenem sobre algunes de les problemàtiques rutinàries. Per aquesta raó, m'he permès d'observar algunes idees que a través de la força dels mitjans de comunicació es van convertint en "conventional wisdom", una mena de pensament comú i acceptat, és a dir, un marc a partir del qual es va configurant la nostra acció. Però és sorprenent observar com molts d'aquests marcs i idees de partida són falaces. És a dir (fallax-cis), enganyosos. Un àmbit ple de falàcies és el debat sobre la prohibició de les corrides de toros a Catalunya.

Primera falàcia (dels favorables a la prohibició)

S'argumenta (a favor de la prohibició) que s'infligeix un maltractament indigne a l'animal. Aquesta afirmació és enganyosa, perquè si en realitat aquest fós el punt central de la qüestió, s'hauria d'ampliar el focus a d'altres activitats amb forta intervenció humana en què el maltractament és similar o netament superior. Sense anar més lluny, el Parlament de Catalunya, a proposta de CiU, també promou la protecció del toro embolat i correbous a les Terres de l'Ebre, per motius de tradició cultural. Per tant, sembla ser que el maltractament no és tant rellevant quan es tracta d'una festa arrelada històricament. De fet, aquest és un dels arguments del Partit Popular per protegir a escala nacional espanyola la "fiesta" dels toros, argument durament criticat i "mofat" a Catalunya. Però la protecció dels "bous" utilitza el mateix tipus d'argument. En el video a sota hi ha imatges de tortura als bous en les festes del sud de Catalunya. Possiblement, la diferència entre maltractament i tracte digne siguin uns milers de vots. En el cas de Catalunya, pobre del partit que se li ocorri de prohibir els bous embolats, doncs perdrà una gran part dels vots a les Terres de l'Ebre, fet inassumible en els temps que corren. En canvi, en l'àmbit electoral de Catalunya, la prohibició dels toros no avança excessius costos electorals per cap dels partits que hi estaven majoritàriament d'acord. I el mateix raonament podríem fer amb el Partit Popular a Espanya: intentar protegir els toros li és rendible electoralment. Arribem a la conclusió doncs que més enllà d'una anàlisi exhaustiva sobre la idoneïtat de les festes amb toros o bous a Catalunya, predomina el càlcul electoral.

Segona falàcia (dels contraris a la prohibició)

Entre els contraris a la prohibició, ha predominat clarament la falàcia que diu que aquesta decisió del Parlament "redueix la llibertat dels catalans", o que és un "atemptat a la llibertat". Algú s'ha preguntat si la llibertat és un valor positiu per definició? O bé, com tots els valors, ha d'anar acompanyat d'altres "subvalors" que el dignifiquin? Per exemple, el valor de l'amor pot semblar bo per definició, però un excés d'amor a un mateix pot conduir a un egoïsme cec. La llibertat absoluta d'horaris comercials és bona per definició o bé restringeix una altra llibertat, que és la dels comerciants petits que volen seguir guanyant-se la vida, sense necessitat de competir a vida o mort, amb les grans superfícies? La llibertat en l'ús de les armes de foc en alguns estats d'Estats Units és positiu per definició, ja que ens allibera de l'opressió de l'Estat, o bé resulta que també limita la llibertat d'altres ciutadans que poden sentir-se amenaçats per la llibertat dels altres? La llibertat d'usar el burka en espais públics és bona per sí mateixa o bé és una expressió contrària a la llibertat de les dones? De la mateixa manera, la llibertat a l'hora de programar espectacles taurins, és bona per definició? O bé limita la llibertat d'un conjunt majoritari de la societat que ha anat evolucionant els seus costums i la seva relació amb els animals, i que considera que la festa dels toros, de forta càrrega mitològica i artística, ja no s'adequa a aquests usos i costums actualitzats? Per tant, la pregunta de fons que ens hauríem de fer és: com és que en altres prohibicions no es menciona el valor de la llibertat? Segurament, perquè en pocs altres casos és tant rendible electoralment com en el debat dels toros. Però lingüísticament no és més que una estratègia per desviar el debat del "coso" i posar-lo en el terrent de la política, parlant d'una icona que avui està de moda i que és bandera dels partits conservadors però que s'utilitza superficialment: "la llibertat".

Tercera falàcia (dels favorables a la prohibició)

"És un triomf de la democràcia", "un triomf de la sobirania popular". Aquesta és la falàcia més graciosa de totes. Segurament, trobarem en l'espai públic poques iniciatives que siguin tant altament sensibles socialment en una part de la ciutadania però tant poc rellevants electoralment. Posaré uns exemples: prohibir l'espectacle del futbol seria molt sensible socialment (material inflamable), i al mateix temps molt impactant electoralment. El partit que ho proposés desapareixeria del mapa. En canvi, prohibir els toros a Catalunya, també és material inflamable, com ho seria prohibir el futbol, però en canvi, té poc impacte electoral. Per tant, els que veuen la tramitació de la ILP sobre els toros i el posterior debat i prohibició com un triomf de la democràcia, haurien de ser prudents, perquè caldria analitzar quina seria la reacció del Parlament si es plantejés una ILP sobre un punt que fós més altament rellevant electoralment, com per exemple una ILP per celebrar un referèndum per la independència. Podríem dir que amb aquesta ILP sobre els toros, algú ha volgut represtigiar el treball que es fa al Parlament fent alguna trampa conceptual.

Quarta falàcia (dels detractors de la prohibició)

Aquesta és la última falàcia que analitzarem: "No és un debat sobre els toros, és un debat identitari, sobre la relació Catalunya-Espanya". Aquesta frase és veritat. En el debat sobre la prohibició també hi havia un debat identitari. El que no és veritat, i per això la frase és enganyosa, és que el debat identitari no sigui present en la majoria de debats públics. Per exemple, quan el Banc Central Europeu, amb seu a Frankfurt, realitza una política monetària molt restrictiva i anti-inflacionària, ho fa clarament influenciat pel pes de la identitat alemanya, que des dels anys 30 demonitza qualsevol increment de la inflació, sota la creença de què els conduïria a una situació tant conflictiva com els anys previs a la II Guerra Mundial. Per tant, inclús en un debat tant estrictament econòmic com el debat sobre quins tipus d'interès hem d'aplicar a la zona euro, les diferents identitats nacionals estan en joc i n'hi algunes (l'alemanya) que s'acaben imposant sobre d'altres (la del sud d'Europa). Per tant, és evident que el debat dels toros és ple de components identitàries, però això no invalida el debat ni el resultat del debat, de la mateixa manera que quan un país europeu limita el número de projeccions cinematogràfiques americanes, la seva decisió no queda invalidada per una voluntat de preservar la seva identitat cultural.

..........................

Observant que el debat sobre els toros va ple de falàcies, em pregunto si en aquest debat els polítics i els mitjans de comunicació han donat l'exemple que han de donar tractant a fons cada tema, pensant críticament i il.luminant al conjunt de la població com un referent. Més aviat em temo que aquest debat i la seva posterior polèmica corresponen a successius regats curts, sense una mirada informada, crítica, distant i ben discernida.

Antitaurins internacionals

Protaurins a Espanya

Lo que debemos exigir a los políticos (y a nosotros mismos)

Joe Keohane es uno de los más reputados periodistas de EE.UU. Escribe principalmente para Boston Globe y The New York Times (como sabéis, mi diario preferido). Recientemente escribió un fabuloso reportaje sobre una de las principales amenazas de la democracia: la manipulación de la información. El reportaje, basado en un informe elaborado por investigadores de la Michigan University, explica como las personas nos dejamos influir por nuestras ideas preconcebidas, y hasta qué punto somos inflexibles para no permitir que nuevos datos determinantes modifiquen nuestra posición inicial. Nos cuesta admitir que estábamos equivocados y ponemos en marcha todos los mecanismos de defensa necesarios para proteger nuestras ideas preconcebidas, temerosos de los costes de identidad que conllevaría cualquier cambio. El informe también pone énfasis en como elegimos hechos y datos que confirmen nuestras creencias, y no al revés. Es decir, confirma que partimos de posiciones preestablecidas. Y algo muy revelador, aquellas personas que se muestran más seguras y confiadas sobre sus posturas acerca de un tema de debate, son también las que menos informadas están. Naturalmente, estas conclusiones científicas representan algunas amenazas sobre como funciona la democracia. Rescata la idea de que los grandes partidos políticos deben asegurarse el voto de sus "fans", antes que tratar de convencer a los votantes de otro partido. Por lo tanto, este sistema crea modelos clientelares y posturas inamovibles y radicalizadas, con actitudes que son incapaces de aceptar los matices y modificar opiniones. Es también un caldo de cultivo para las demagogias, ya que normalmente las personas que se sienten inseguras (por ejemplo, en un entorno económico incierto, o en un momento de redefinición de una identidad nacional), son las más susceptibles a apegarse a creencias sencillas con ideas inamovibles ("los inmigrantes son malos", que es un "statement" que sería válido para combatir las dos incertidumbres mencionadas como ejemplo). Hace pocas semanas, en New York, mi pareja y yo compartimos un café con Chris Lowney, ex jesuita y ex banquero de inversión (JP Morgan), hoy emprendedor social y escritor. La teoría de Chris Lowney es que la actual crisis no ha sido una crisis financiera, sino una crisis en los modelos de toma de decisiones, centrados sólo en los objetivos e incapaces de cuestionar los procedimientos, olvidando la dimensión humana y de responsabilidad que toda decisión debe incorporar. La intuición de Chris Lowney es clara: nos comportamos como borregos, tanto a nivel cotidiano como empresarialmente, o en la política, y por lo tanto, los directivos, o los políticos, tienden a reproducir lo que han visto que funciona, sin activar los mecanismos de filtro para evaluar bajo un prisma más amplio qué es lo que estamos haciendo exactamente y hacia dónde vamos. Una vez más, parece como si el pensamiento crítico tuviese costes disuasorios y que la superficialidad fuese la "marca blanca" de nuestros tiempos. Ante estas consideraciones, se me ocurren varias peticiones a los políticos, en un momento de debates apasionados que desafortunadamente no lograrán modificar las posiciones iniciales. En primer lugar, apelar a su responsabilidad, ni más ni menos de la que tienen. Son representantes de los intereses del conjunto de la población. Como tales, les pido que busquen los territorios de consenso, para dibujar una sociedad que avanza con la solidez de la mayoría. Gobernar dando golpes de timón hacia una minoría o hacia otra es hipersegmentar la política, convirtiendo el Parlamento en un twitter presencial. En segundo lugar, incidir en la profundidad de las cuestiones que se plantean. La superficialidad se da por sentada. "No hay tiempo" para profundizar. Pero su mandato es precisamente el de des-banalizar aquello que es rápidamente etiquetado de una forma u otra en el bar de la esquina. La respuesta del Tribunal Constitucional respecto al concepto de nación catalana o la posición del Parlament de Catalunya respecto a los toros, son ejemplos de hiperbanalización de aquello que requiere miradas más profundas. En tercer lugar, comprender su misión, por encima de los intereses personales o partidistas. Hay una misión que todos los políticos deberían compartir, que es la de mejorar el mundo, trabajando para una sociedad más humana y más justa. El político que trabaja sin misión o que confunde a ésta con sus intereses partidistas (tácticos), se convierte en un competidor por el poder y supedita su pensamiento propio y único a sus instintos y su egoísmo. Como dice Salvador Espriu en mi poema preferido (el #24 de la Pell de Brau), lo que un político debe superar o trascender, por este orden, es: "l'or" (el dinero vía corruptela), "la son" (la pereza de tratar temas peliagudos), "el nom" (el exceso de protagonismo), "la inflor buida dels mots" (las palabras vacías), y "la vergonya del ventre i dels honors" (el festejo abusivo). En definitiva, debemos exigir a los políticos que actúen con responsabilidad, con consciencia de su misión, con pensamiento crítico y profundidad, y todo ello, con una gran dosis de calidad humana. El político no es un Superman, y por lo tanto, sus errores forman parte también de su aprendizaje, pero sus actuaciones deben desprender destellos que vayan en la dirección apuntada. No en vano, el político, como servidor del espacio público, a través de estos destellos, debe procurar dar ejemplo. Hoy, carecemos de estos destellos, que volverán, pero sólo cuando cada uno de nosotros, a su manera, trate también de dar ejemplo en el día a día.

Abraçant l'esperit d'en SoHo

Fa unes setmanes vàrem decidir amb la meva parella ampliar la família amb un gosset, al qual li vam posar el nom de SoHo, en honor al conegut barri de New York, ja que allà és on havíem pres la decisió. New York ha estat, des de que tinc ús de raó, una ciutat inspiradora. New York és la gran capital del segle XX, i avui, com a estendard de la decadència d'Occident, ofereix uns contrastos i una bellesa que no és comparable a cap altra ciutat. És bella perquè és declinant. I amb el seu declivi s'emporta tot un segle d'admirables progressos tecnològics i culturals. El SoHo, que abans dels anys seixanta era anomenat Hell Hundred Acres ("hell" perquè en realitat era un infern de magatzems i petites fàbriques), és un símbol fastuós de l'esmentada decadència. New York encara m'impregna i influeix a través de la seva escriptura: són dos publicacions d'aquesta ciutat les que considero els meus referents: el diari The New York Times -l'únic ben escrit del món- i el setmanari cultural The New Yorker -probablement el més rigurós del món-. Efectivament, és en aquesta Alexandria del segle XXI on va néixer mentalment el petit SoHo, un Caniche Toy de 800 grams i pèl-roig. Físicament, però, va néixer a Espanya. En SoHo va arribar a casa nostra un matí de juliol, després d'un viatge de 8 hores per carretera, amb 8 setmanes de vida. Tant l'Eva, la meva parella, com jo mateix, vàrem acollir a en SoHo com un membre més de la família. Malaoradament, el petit només va viure 8 dies amb nosaltres. En SoHo era un animal serè. Per això, possiblement, tot el que ens projectava girava al voltant del número 8, símbol de l'equilibri: 8 hores de viatge, 8 setmanes de vida, 800 grams, 8 dies amb nosaltres. Cuidar-lo durant aquests 8 dies fou un meravellós camí per trascendir la superficialitat dels dies que transcorren i s'escapen. Fou una oportunitat per despertar valors que romanen soterrats com una joia sepultada en el desert. En SoHo va arribar a Barcelona amb un virus al qual no va poder sobreviure. Quatre dies d'hospitalització no van poder aconseguir redreçar la seva malaltia. En SoHo va estar molt poc temps amb nosaltres, però en canvi, el seu impacte va ser enorme. Encara ara seguim desxifrant tot allò que ens va deixar, que com fou tant, pensem que en realitat va arribar per fer-nos un gran regal. El petit SoHo va fer-nos despertar el valor de la responsabilitat; també el de l'altruïsme (ell no va posar condicions per regalar-nos la capacitat d'aprendre i créixer amb ell). També va donar-nos el valor del discerniment (la capacitat de prendre distància i avaluar adequadament, amb lucidesa): així ho vam sentir quan la tristesa de la mort inminent ens envaïa, però al mateix temps descobríem que aquesta mateixa tristesa portava la llavor de l'autocentrament, de l'egoïsme. Ploràvem la frustració de la nostra il.lusió. Ploràvem per tant amb la nostra pell d'adolescents. És gràcies al discerniment que vàrem entendre que més profundament també sentíem compassió pel seu dolor físic. Una tristesa més serena, menys arrauxada, més profunda. Discernir entre la tristesa impulsada des de la superfície i la tristesa que venia del fons del cor fou un gran regal d'en SoHo. Amb el petit SoHo vam aprendre a abraçar el dolor tal com vé, sense fugir per la incomoditat que representa. Acceptar que el món és com és, no com voldríem que fós, és un dels seus llegats. És per això que l'Eva i jo pensem que l'esperit d'en SoHo ja és a dins nostre. De la mateixa manera que en el budisme anomenen boddhisatwas als guerrers simbòlics que cerquen la veritat, és a dir, el discerniment, nosaltres creiem que el petit SoHo perdura en nosaltres com un gran Samurai. Ens va ensenyar que cada dia i cada hora pot ser un gran regal, i que només amb l'esperit d'un samurai, o d'un boddhisatwa, podem cercar, amb tenacitat, la veritat de cada moment, de cada emoció, per arribar a la joia que cadascú té soterrada en el seu desert particular. Fins sempre, i fins cada dia, SoHo!

El valor de la marca Barça

Publicat en paper al diari Avui el 16 d'agost de 2010

Durant la presidència de Joan Laporta, el Barça, un dels clubs poliesportius més importants de la història, ha assolit grandíssims èxits esportius i un creixement econòmic formidable. Durant un periode de set anys, el Barça va aconseguir 12 títols de futbol (dos d'ells, el trofeu mundial més competitiu a nivell de clubs), mentre que el màxim competidor local i global, el Madrid, n'aconseguia només dos. En quan al creixement econòmic, el Barça ha multiplicat per tres els seus ingressos, situant-se com el club esportiu número 1 del planeta. En el mateix periode, el Madrid multiplicava els seus ingressos per dos. Tot i la forta dependència dels clubs de futbol de tot el món respecte als drets de televisió, el creixement econòmic en els cinc o sis grans clubs de futbol s'ha produït tant en el capítol televisiu com en el marketing i una millor explotació dels usos dels seus estadis. Però sens dubte, l'aspecte fonamental en els últims set anys ha estat la revalorització de la marca Barça, que ha passat de ser una marca local a una marca global. El gran repte de l'any 2004 fou com transformar un lema i un sentiment mobilitzador ("El Barça és més que un club") en un relat que fós comprensible globalment. Com se sap, el Barça va escollir dos dimensions per comunicar aquest relat: serem el club més solidari i el més atractiu (el que fa el joc més virtuós i espectacular). D'aquesta visió se'n varen desprendre una sèrie d'accions que tots coneixem (Unicef, joc amb segell Masia, Guardiola). El Barça és avui una marca global admirada. Des de fa unes setmanes s'ha produït un canvi en la gestió del club, positiu segurament per una renovació institucional necessària, però negatiu per al valor global de la marca Barça. El cisma obert respecte a la figura de Cruyff, que és l'ex-esportista associat a la marca Barça més reconegut al món, i els dubtes aixecats de forma pública sobre la salut econòmica del club, recollits en la portada del Financial Times, marquen un punt d'inflexió en l'evolució del valor global de la marca Barça. Un bon aprenentatge per als directius actuals, que hauran de prioritzar els valors de la responsabilitat en l'acció i el servei al club si no volem deteriorar el capital social global que el Barça ha acumulat recentment.

Tot un camí per recórrer

Després d'un viatge professional a Washington i New York, acompanyat per la inspiració emocional i intel.lectual de la meva parella, torno a Barcelona mentre es gestava la sentència de l'Estatut i la resposta "ying-yang" del president Montilla. Certament, fa uns anys un tenia la sensació de pujar al món de les estrelles en visitar els Estats Units, però des de fa un temps tinc la impressió que succeeix el contrari. És quan arribo a Barcelona que torno a les estrelles. És quan arribo a Catalunya o a Espanya que torno a un món en què discutim coses estranyes, desconnectats de la resta de l'univers, on la política va cap enrera, en un alarmant procés gremialitzant, en comptes d'avançar cap a l'excel.lència, on les normes fonamentals no es compleixen, on no es cerquen els consensos socials, sinó l'enfrontament, on la política del microsegment (petites minories socials en forma de clients a qui cal satisfer deixant-los conduir el timó) és la que fixa el debat públic. Un país o països en què es governa a cop d'estómac enlloc del cor, o a cop de relat quixotesc enlloc de la raó. És aquest l'indret al qual torno i que em dol. És allà on no "s'aparta ni l'or -els diners- ni la son -la mandra-" com deia Espriu a la La Pell de Brau. Ans al contrari, és la nostra societat la que més ha sacralitzat l'or, mitjançant l'especulació financera, i la son, mitjançant el treball fàcil en un país "bananer", afavorit pel sol i el turisme de "sangría". És aquesta pell de brau estesa per sota dels Pirineus on un país petit i un altre país encara més petit parlen de les seves llengües, les seves lleis, els seus diners, els seus jutges, els seus ferrocarrils. I ara és el moment, quan el diàleg s'ha fracturat, mitjançant la força coercitiva del país menys petit de tots els de la pell de brau, ara és efectivament, el moment de treballar i construir. No pas de seguir queixant-se. Trist em sento quan llegeixo a La Vanguardia com Artur Mas, líder de l'oposició del país més petit, i probablement futur President, escriu un article institucional on cinc paràgrafs i mig d'un total de sis són un repàs de greuges del que en Mas anomena "el mirall que ens han trencat". Ara és en canvi el moment de canalitzar aquesta energia cap a una força transformadora, impulsada per un conjunt de lideratges en positiu. Amb el realisme basat en el coneixement del punt de partença, de les relacions emocionals esquinçades, però amb la visió i l'ambició d'un gran camí per recórrer. Sense l'assumpció d'aquesta responsabilitat no serà possible, en cap cas, evitar el progressiu deteriorament de Catalunya, el país més petit. Un deteriorament que vindrà tant des de la superfície (les infrastructures, els diners, el capital tecnològic) com des del nervi central, l'esperit, l'ànima (el capital social, ètic, espiritual). Catalunya tindrà un paper destacat si, com deia Pla, a part de la "bona fe", també fem servir "l'astúcia". L'astúcia d'avui passa per liderar en positiu i redefinir la geometria de les relacions. Liderar en positiu vol dir incorporar en cadascú de nosaltres la llavor obamaníaca del "sí, podem", incorporant en el seu ADN els valors que han estat la nostra marca i que consensuadament decidim que ens serviran per al futur (el treball, l'empreneduria, la creativitat, la responsabilitat i l'honestedat en la gestió). Redefinir la geometria de les relacions vol dir contemplar el món en tota la seva dimensió. Un món en el que Espanya també és un país petit, i en el que alguns dels instruments per anclar la capital de Catalunya a la resta del món són a les nostres mans. És bo reflexionar sobre si seria més útil comptar amb el suport d'un Estat propi per assolir aquests objectius. Probablement ho seria, però tampoc ni ho assolirem ni ho sabrem prou bé sinó tornem a l'essència del camí, que és despertar la llavor del lideratge positiu i redefinir el marc de relacions de Catalunya al món. Per aquest "tornem a començar", indubtablement, calen nous líders, i és el moment de confiar en noves generacions, més conscients tant del món en la seva magnitud com també lliures de les rancúnies partidistes i les llavors histèriques i depriments del passat. Per això, la manifestació del dia 10 no resoldrà massa coses. No ho pot fer perquè probablement no parteix del convenciment i la responsabilitat en l'acció, sinó de la reacció. Segurament preferim la nació com a estructura abstracta abans que com a llavor dins l'esperit de cadascú. Perquè la nació cal proposar-la, impulsar-la i redefinir-la en les accions del dia a dia. Per això unes noves eleccions tampoc resoldran massa. Llevat que cadascú no faci un exercici de co-responsabilitat sobre el país que volem fer. El futur depèn només de cadascun dels ciutadans catalans i participar-hi amb compromís és també la responsabilitat de cadascú. La crisi que hem tingut i que tindrem és la que hem volgut tenir. I el país que tenim és també el que hem volgut tenir, i és el país al que les elits han donat suport i han encoratjat. Noves opcions polítiques com la probable aposta de Joan Laporta per ocupar l'espai sobiranista tindran un impacte segurament força limitat. Però sí que obriran noves mirades i podrien representar "moments de lideratge", espurnes transitòries de lucidesa. No cal tampoc que enderroquem tot el que hem construït, sinó que hem de transformar-ho amb l'exemple. En aquest sentit, per acabar, voldria mencionar tres iniciatives que m'han cridat molt l'atenció en els darrers anys. En un primer lloc, el programa Vicens Vives de lideratge i compromís, que imparteix ESADE i que forma cada any a 30 futurs líders compromesos amb la seva actuació al món, en fomenta la seva qualitat humana i la seva connexió amb el territori, així com desperta els seus valors fonamentals. I en segon lloc, dues iniciatives per part del món empresarial: Femcat i el Cercle Català de Negocis. La primera, fundació privada de directius i empresaris catalans amb voluntat de situar a Catalunya al món. I la segona, xarxa també de directius i empresaris que volen un Estat propi per poder garantir la competitivitat de Catalunya en el futur. Totes elles són iniciatives compromeses amb idees ben clares, pensades en positiu, i també amb visió, amb una certa grandesa. Són exemples, de diferent orientació sociològica, ideològica i de propòsit, però totes elles exemples del capital humà, social i ètic que una nació necessita.

Barça: Diagnòstic dels últims set anys i posicionament sobre les candidatures

Des de fa uns dies que algunes persones que coneixen el meu alt grau de barcelonisme m'han demanat la meva posició davant de les eleccions al Barça. Avui em posiciono, amb l'ànim d'expressar el que sento, però també sense renunciar a que la meva opinió pugui ajudar a altres persones a decidir la millor opció per al Barça del futur. El Barça, com altres organitzacions, es troba immers en un procés de construcció de la seva marca global. Un club de caràcter associatiu, amb fort arrelament al territori, Catalunya, però de gran projecció cívica i esportiva, a Espanya i la resta del món. En els últims set anys, durant la presidència de Joan Laporta, el Barça ha estat una institució referent. Comparem els resultats del Barça amb el Real Madrid, que no només és el club competidor a escala local, sinó també a escala global (recordem que "El Clasico" és un esdeveniment planetari). Durant aquests set anys, el Barça ha conquistat 12 títols, entre ells, dos Champions League, que és el trofeu de futbol de clubs més important del món, o sigui, el que t'otorga oficiosament l'estatus de "campió del món". En el mateix periode, el Madrid ha guanyat 2 títols. En el capítol econòmic, durant els darrers set anys, el Barça ha triplicat els ingressos, situant-se com el segon club amb més ingressos del món, quan l'any 2003 no era ni tan sols entre el top 10. El Madrid, els ha multiplicat per dos. En quant a la projecció social, el Barça ha engegat el projecte XICS (centres de formació per a nens a diferents països pobres i emergents) i ha vinculat la marca Barça al projecte Unicef. El Madrid no té una política definida tot i que per la seva dimensió és evident que realitza projectes socials puntuals de gran envergadura. Dit això, mentre el Barça inclou Unicef com a patrocinador-patrocinat a la samarreta, el Madrid té la seva marca associada a Bet-and-Win, una firma d'apostes esportives. Pel que fa als valors i la identitat del club, el Barça ha projectat un model de club arrelat en la Masia, és a dir, en la formació i projecció de joves talents, en la proximitat al territori, en la solidaritat i el treball en equip. El Madrid ha desenvolupat el model de "Los Galacticos", que és el contrari a la connexió al territori, és a dir, és el model dels "sobre-humans", com Ronaldo. Pel que fa a l'estil de lideratge esportiu, el Barça ha fomentat un model basat en el lideratge expert, pacient, col.laboratiu, integrador i íntegre, que empeny des del darrere. Frank Rijkaard i Josep Guardiola són exponents d'aquest model, especialment Guardiola. Per la seva banda el Madrid no ha pogut definir un model perquè en el mateix periode ha tingut 7 entrenadors. La incorporació de Jose Mourinho defineix l'estil de lideratge que busca el Madrid. Podríem afirmar doncs que el Barça ha creat un model de gestió i actuació esportiva que és exemplar i referent, mentre que el principal competidor no ha pogut trobar el seu espai, s'ha vist desposicionat i ha anat perdent durant els últims set anys quota d'èxits esportius, de reconeixement social i també quota de mercat.

Si analitzem les tres grans candidatures a la presidència del Barça, veurem que la de Jaume Ferrer, que es presenta com la candidatura continuadora del projecte, no pot ser-ho en realitat. Tot projecte necessita un bon líder, uns bons objectius, i molt de talent i compromís per tirar-lo endavant. Crec que la candidatura de Ferrer no té ni un bon lideratge, tot i que Ferrer és una persona preparada i respectada, i sobretot, no té un equip (talent) que garanteixi el nou salt qualitatiu que necessita del model dels últims set anys. Pel que fa a la candidatura favorita, Sandro Rosell és clarament el candidat de l'oposició al model actual, el del lideratge que actua des del contrast amb l'anterior, mancat de naturalitat. Té bons professionals en la seva candidatura, però optaran per un model diferent de club. Ho poden fer molt bé, no hi ha dubte, però repeteixo, optaran per un model diferent que pot posar en risc l'avantatge esportiu i social del Barça actual. Finalment, la candidatura de Marc Ingla té mancances respecte a un tipus de lideratge que no és carismàtic, com el de Laporta, o com el que tracta de projectar sense naturalitat Sandro Rosell, però en canvi és la única candidatura que reuneix el talent preparat, tant president com vicepresidents, per no només continuar el model sinó que sobre aquestes bases donar un gran salt. Cal recordar que les organitzacions necessiten lideratges diferents en moments diferents. El Barça de 2003 necessitava carisma, perquè calia un cop de timó, i també gestió, per la desastrosa situació econòmica heretada. El Barça actual necessita, sobretot, un nou salt en la gestió. La idea de la Masia Global és un exemple que defineix l'esperit del projecte. Sens dubte, amb l'equip d'en Marc Ingla el Barça pot seguir sent el millor equip del món, però també el més excel.lent. Amb Ferrer podem seguir sent el millor equip del món durant un parell d'anys, però no està garantida la continuïtat, ni serem els més excel.lents. Amb Rosell obriríem un periode d'incertesa en la gestió i en la projecció global del club, tornaríem a ser una mica més petits, com demostra la proposta de regular l'entrada de nous socis, quedant limitada principalment a familiars dels actuals socis. Des d'una certa distància, siguent conscient que les tres candidatures tenen aspectes bons i d'altres de menys bons, i que per sort amb cap de les tres caurem en la mediocritat, crec però que només una, la de Marc Ingla, garanteix la nostra aspiració de ser els millors de forma sostenible en els propers 15 o 20 anys.

La desconexión

Termino de leer el fabuloso libro de Zygmunt Bauman, "Tiempos líquidos", y quedo maravillado por algunas de las frases que nos deja. Sin ir más lejos, el libro empieza con una introducción titulada "Con coraje hacia el foco de las incertidumbres". Me doy cuenta de la precisión de sus palabras: coraje, foco, incertidumbre. Vivimos en una sociedad con sobredosis de incertidumbre, derroche de energía sin un foco claro, y preocupante falta de coraje para emprender las acciones que se demandan. Observo a mi alrededor para encontrar la calma necesaria, y efectivamente siento mi propia presencia y la de mi pareja en una burbuja, ya que no alcanzo a comprender demasiado más allá de lo puramente próximo: nuestra mesa, cama, el PC, los libros de la biblioteca, el colmado casero y la sugerente terraza cuyo ambiente es amenizado por el susurro de los pájaros al atardecer. Trato de extraerme de esta inmediatez. Veamos con qué resultado. Pienso en un país no muy lejano cosido con piel y sangre de toro, en el que mi ciudadanía encuentra acomodo jurídico. Pienso en ese país, y recuerdo la imagen de su Presidente y su Jefe de la oposición, que hablan, pero no conversan, se saludan y sonríen, pero no sienten, gastan el tiempo, pero no lo invierten. Hacen pero no se comprometen, de forma que se intuye que podrán deshacer a su antojo cuando les convenga. Esa falta de entendimiento, de coraje, de búsqueda del consenso, me genera desasosiego. Pienso todavía en ese país, el de la piel de toro, esta vez en su sangre, en esa sangre que desgarró sus esperanzas ilustradoras hace setenta años. Pienso en un juez que trató de dignificar la memoria y el recuerdo. Más que eso, quiso restablecer y quizás rememorar. Y al pensar recuerdo como una célula neofascista logró dar un vuelco a la justicia, enarbolar la bandera del olvido e inyectar líquido hipnotizante a una mayoría silenciosa de ese país antes desgarrado y ahora democrático. Ese país que quizás fue predemocrático y despues postdemocrático, pero que se saltó, nunca mejor dicho, "a la torera", la simple y llana democracia. Y sigo pensando, ahora en los bordes de la piel de toro. En los bordes que están "a tocar" de Europa, los bordes que miran al norte y al mar. Bordes que miran mar adentro, o miran allende Pirineos. Bordes dinámicos, cambiantes, poco dados al histrionismo, pero que siguen estirando toda la piel. Que la siguen estirando hacia Europa. Pienso en ese rincón de piel y recuerdo cómo pierde brillo, sin rumbo ni ley. Sin ley por la falta de coraje de unos miembros de un tribunal que quieren pasar a la no-historia. Nunca pasarían a la historia porque ni la embellecen ni la dramatizan, sino que la someten al paréntesis. Por su incompetencia, su insolidaridad, su desprecio hacia las leyes refrendedas por la ciudadanía y por dos parlamentos. Y sigo pensando y además sintiendo las pulsiones centrípetas del sistema sanguíneo de la que otrora fuera nuestra piel. Un sistema que corre el riesgo de ahogarse al haber obturado el desarrollo del corredor mediterráneo, ese ancho pasillo que airea toda la piel, que le da brillo y vigor. Y así llego a un punto en el que despierto del desasosiego, porque he logrado desconectar. Tal y como lo haría y lo hace una compañía eléctrica que fue monopolio y que como empresa privada sigue abusando, o como lo haría una línea aérea que fue monopolio y que como empresa privada decidió desconectarse de una parte del país, o tal y como lo haría una parte de la prensa y la intelectualidad que decidió desconectar de la pluralidad cultural. Y que decidió recorrer como recorre hoy el peligroso limbo de la postdemocracia, aznariana en contenido, dulce en la forma. He logrado desconectar porque ya no me rebelo ante esa pulsión centrípeta, ni ante los diferentes déficits democráticos de tal o cual país. La desconexión es mucho más. Es tambien conexión con una nueva realidad, en la que el mundo ofrece infinitas posibilidades y nuevas conexiones. En las que una parte de la piel puede navegar por su cuenta y conectarse a otras, dependiendo de su propia voluntad y coraje. La desconexión es más profunda que la rebeldía, que el enfado, que la rabia. Siento que millones de catalanes hemos desconectado de una realidad, quizás hoy ya ex-realidad, aquella que abrazó Espriu y que Aznar quiso refundar y engrandecer con tanto empeño como ridículo, y que Zapatero quiso armonizar, aunque ambos presos de la utopía. Quizás seamos presos de otra utopía, pero al menos sentimos que es nuestra propia piel.