Inmigración, Indigencia, ¿Incivismo?

En La Vanguardia (edición impresa) de 27 de octubre de 2010 aparece una gran fotografía de portada en la que se observa al alcalde de Barcelona Jordi Hereu pasando por delante de una persona que acaba de orinar en la puerta de una entidad bancaria. Tanto el periódico impreso como el digital, afirman con contundencia que se trata de un indigente (versión impresa) o inmigrante (versión digital), y que esta es una clara muestra de incivismo en Barcelona. Orinar en el espacio público es efectivamente incívico y por lo tanto acierta La Vanguardia en su denuncia. Sin embargo, de esta fotografía y del texto que aparece en el pie, podría inducirse que las personas inmigrantes y los indigentes son la principal causa del incivismo en las calles de Barcelona. Desconozco si está comprobado que así sea, algo que mi sentido común rechazaría de entrada o como mínimo sometería a revisión. Cualquier ciudadano que se pasee por el centro de Barcelona durante la madrugada de un día de fin de semana podrá comprobar que el incivismo es suficientemente transversal en el conjunto de la ciudadanía. Y aunque este fuera el caso, deberíamos reflexionar sobre cuál es la pregunta que debemos formularnos y por lo tanto el marco central de la discusión: ¿cómo es posible que los indigentes de Barcelona sean tan irresponsables e incívicos, incluso ante la presencia del alcalde? O bien, deberíamos formular: ¿cómo es posible que en una ciudad tan moderna como Barcelona los índices de pobreza son cada vez peores, con cada vez más "sin techo" (ver datos de Arrels Fundació)? Y por lo tanto: ¿Qué podemos hacer como ciudadanos para comprender la situación de los "sin techo", inmersos en el aislamiento social, para incentivarlos a la reinserción y para que a este colectivo, el comportarse cívicamente, suponga el mismo esfuerzo que para el resto de ciudadanos que nunca han sufrido una situación de exclusión similar? En ocasiones, con el rigor de las preguntas nos acercamos a la verdad. La Vanguardia ha sido siempre ejemplo de rigor y profundidad, por lo cual considero la portada del día 27 de octubre un pequeño desacierto en su magnífica trayectoria.

Menys socis, menys Barça

Publicat en paper als diaris Avui i El Punt el 21 d'octubre de 2010

L'actual junta directiva del FC Barcelona va prendre fa pocs dies una decisió de gran trascendència en la història recent del club: regular l'alta de nous socis Només podran ser nous socis del club tres tipus de públics diferents: els que siguin familiars dels actuals, els antics socis que vulguin tornar a ser-ho, i els menors de 14 anys, sense restriccions. Es diu que l'anterior model (accés lliure a canvi d'una quota) comportaria greus problemes de gestió quan s'arribi a una xifra de socis ingovernable. Un club esportiu té un gran actiu central, els jugadors, i l'escenari en el que juguen, en alguns casos estadis icònics. És el cas dels LA Lakers o els Boston Celtics. L'altre gran actiu d'un club esportiu són els seus fans. Els fans són els que sostenen el valor d'una marca. Els Celtics varen passar qüasi dues dècades sense guanyar un títol però van mantenir el seu valor de mercat. El mateix passa amb el Liverpool en el futbol. Vint anys sense guanyar la Lliga anglesa no han impedit un alt valor de mercat, tot i les disputes actuals per la propietat del club. Els fans aporten valor perquè consumeixen productes del club, perquè opinen favorablement i apassionadament del seu club, i perquè aconsegueixen que altres persones siguin noves fans del mateix equip. Otorgar un cert nivell d'associació formal als fans de tot el món és una manera intel.ligent d'incrementar el seu sentit de pertinença, de quantificar el potencial mundial d'un club, i també, naturalment, de formalitzar i estabilitzar una extraordinària font d'ingressos. Un club pot tenir diferents nivells d'afiliació: socis-propietaris (que en el cas del Barça podrien ser els que gaudeixen d'un seient al Camp Nou), socis-puntuals (els socis sense seient però que compren packs de tres partits), o socis-fans (els que viuen a Tokio o a Dubai, que no van mai al Camp Nou però que se senten orgullosos de poder aportar una quantitat econòmica). Limitar l'accés de nous socis és una opció estratègica que farà del Barça un club més petit, més privat, menys global, i en el futur, menys sostenible.

Rankings universitaris

Publicat als diaris Avui i El Punt l'11 d'Octubre de 2010

En les darreres setmanes s'han fet públics diversos rankings universitaris, com el que el.labora la Universitat de Shanghai-Jiao Tong, en els que, en general, sembla que les universitats catalanes no surten gaire ben posicionades. El sector de les escoles de negocis ja ha viscut, en la dècada prèvia, la irrupció dels rankings com una eina de comunicació internacional de gran relevància. Els rankings són eines comparatives que tendeixen a simplificar la complexitat i fragmentació de l'oferta de sectors fortament globalitzats. Per una banda, els rankings aporten claredat, ja que fotografien la realitat d'una forma més comprensible i estructurada. Però per una altra banda, tendeixen a reproduir fotografies que defugen de la complexitat. Aquesta és la pròpia naturalesa dels rankings, i per tant, no cal ni obsessionar-s'hi, ni ignorar-los. Els rankings són una eina de comunicació útil per a milers de candidats que volen seleccionar la institució acadèmica que més s'adequa a les seves necessitats, i també poden ser útils, potser en menor mesura, per empreses que volen decidir a on contractar als millors graduats, o bé a quina institució acadèmica recórrer per fer la millor formació per als seus directius. Durant més d'una dècada de protagonisme dels rankings en el sector de les escoles de negocis, aquestes han viscut un fort procés d'internacionalització, que avui és molt visible a les escoles catalanes. En alguns casos, com Esade o Iese, els rankings han contribuït a que la seva marca sigui percebuda com una de les 15 o 20 més reconegudes del món. En el cas d'Eada, els rankings han facilitat el seu posicionament com una de les 25 o 30 escoles que es tenen en compte a Europa. Els rankings han estat en general un incentiu positiu, que ha incidit, sense ser-ne el factor més important, en la professionalització de les escoles mirant sempre amunt, cap als millors models. La Universitat ha d'afrontar la irrupció dels rankings com una eina de millora, un incentiu a la internacionalització, prestant-hi una atenció raonable i responsable, sense deixar que els rankings governin la presa de decisions, però sense ignorar-los.

Catalunya i les economies emergents

Publicat als diaris Avui i El Punt el dia 13 de setembre de 2010

Si durant el segle XX postbèl.lic vàrem dividir el món en dos blocs, a banda i banda del mur de Berlín, sembla ser que el segle XXI no serà encara una planície sense murs ni fronteres ideològiques. El xoc de civilitzacions entre l'Occident cristià i el món islàmic ha dibuixat la primera dècada del segle, però davant la idea d'un món inflamable se'n dibuixa una altra d'un món vibrant i canviant: un món igualment dividit en dos blocs, vinculats a l'emergència o la decadència de les seves societats, les seves economies i la vigència del seu pensament. És a dir, un món de països emergents liderats per la Xina i un altre bloc de països en lenta decadència amb el centre de gravetat a la vella Europa. Hi hauria un tercer bloc format per països com Rússia, que Javier Solana, en la darrera Jornada d'Antics Alumnes d'ESADE, va citar com "una mica emergent, però també una mica declinant". Catalunya, com un dels enclaus més dinàmics de la vella Europa en les últimes tres dècades, podríem etiquetar-la, a l'inrevés que Rússia, com una mica declinant però també, esperançadorament, una mica emergent. Ser encara més emergent en el segle XXI implicarà, sens dubte, per una banda, recuperar els valors més autèntics de l'esperit fundacional de la Comunitat Europea, com el compromís cívic i la responsabilitat, suportats per lideratges forts, com Kohl, González o Pujol. També, per una altra banda, connectar-nos al bloc emergent, acceptant, per exemple, la puixança de les universitats xineses, la supremacia de la Xina com a país inversor, tant financerament com industrialment, així com l'adequació del nostre pensament als reptes del capitalisme d'Estat. En aquest sentit, de la mateixa manera que la presència del Japó a Catalunya els anys 80 va suposar un abans i un després en la història industrial del país, també la presència de la Xina pot suposar un punt d'inflexió. Cal un pla estratègic per posar Catalunya en els mapes globals que es fan a Beijing, presentant al petit país mediterrani com la porta d'entrada al sud d'Europa del seu col.lossal capital industrial. Catalunya, país emergent.

De la melancolía de Magalhaes a la esperanza informada

Inigualable escritor. Gabriel Magalhaes, el gran escritor luso, nos ofrece observaciones de la realidad que por ser tan lúcidas, producen a menudo un impacto duradero y del que no es fácil reincorporarse al quehacer cotidiano. Las páginas de La Vanguardia son portadoras de este privilegiado testimonio. Hoy miércoles ha sido uno de esos días en los que las palabras de Magalhaes deslumbraban a cualquier lector ávido por encontrar las claves de nuestro tiempo. Dice hoy el escritor luso en La Vanguardia que la sociedad contemporánea está caracterizada por un "capitalismo que se comporta como un caballo desbocado que parece conducirnos a un apocalipsis planetario". Y cita los cuatro "jinetes" de este apocalipsis. Cuatro señales que advierten nuestro dramático devenir. El primer jinete es el del principio de la "eliminación". Dice Magalhaes: "A uno le despiden , y eso es ser eliminado. Uno acaba sus estudios y no encuentra trabajo: otra eliminación. El mundo se está transformando en un lugar estrecho, donde cada vez hay menos sitio". "Gran Hermano es un arquetipo de la sociedad contemporánea: ir echando a la gente; luchar para que no nos echen". A la brillante observación del escritor luso, tambien apuntada y ampliada por Zygmunt Bauman en su libro "La sociedad líquida", quisiera oponer tres antónimos al término eliminación. El primero es Aceptación. Aceptar la diversidad es fundamental para evitar la exclusión. Al autoexcluido social (por ejemplo, al que malvive en la calle), el destino le ha cortado los diferentes hilos que le conectaban con la sociedad (trabajo, familia, etc...). No darle la espalda al excluido, aceptarlo como lo que es, ni más ni menos, es decir, ni como una persona en las mismas condiciones que alguien perfectamente integrado, ni como un apestado, es fundamental para su reincorporación a la malla social. Ante la eliminación, aceptación. Tambien, ante la eliminación, el Perdón. Algo aparentemente tan integrador como reconocer nuestra propia debilidad en las acciones de los demás, y que hoy tiene descrédito social. Perdonar es débil. Nunca lo harían tipos duros como Bush o Aznar. Mejor tensionar hasta el final. En cambio, el perdón puede ser un valor que abra la puerta a infinitas posibilidades, incluso egoistas, ya que nos permite concentrar nuestra energía en aquello que aporta valor a nuestras vidas. Por lo tanto, perdonar antes de eliminar. Y finalmente, la Reconstrucción. Bella tarea que nuestras más inmediatas generaciones llevaron a cabo despues de un proceso masivo de eliminación de 30 años (las Guerras Mundiales y la Guerra Civil española). La reconstrucción hizo aflorar excelentes liderazgos, como los que posibilitaron el surgimiento de la Comunidad Económica Europea. Pero la lucidez es encontrar la virtud de la reconstrucción antes de proceder a la eliminación, para así evitar el vicio del bucle destrucción-reconstrucción. En segundo lugar, Gabriel Magalhaes cita como "segundo jinete" el principio de la irrealidad. "Una gran religión contemporánea", según la cual "cada uno de puede montar su capilla, con altar personal en forma de blog, sin que le falten fieles seguidores. Los mundos virtuales son nuestras peregrinaciones". Ante esta formidable descripción de una de las derivas más evidentes de la sociedad contemporánea, sería tramposo oponer a la irrealidad el principio de la "realidad". Prefiero optar por otro de los antónimos: la Verdad. Es decir, un mundo en el que hemos incorporado nuevas mallas, nuevas redes, como las redes sociales potenciadas (tendemos a decir redes sociales "a secas" pero es falaz, ya que estas siempre han existido, desde la tribu), pero en el que nuestro yo más consciente debe actuar cuál perro guardián para no perder de vista la verdad. La verdad nos exige profundizar y desarrollar el pensamiento crítico, y por lo tanto complementar la visión más horizontal que nos enseñan las redes sociales virtuales. El tercer jinete que cita Magalhaes es "el principio de la materialidad". Dice: "Para consolarnos de nuestra muerte nos rodeamos de cosas. Le pedimos a la sociedad que sea una acaricia alrededor de nuestra carne". Ante la materialidad, espiritualidad. O como diría Francesc Torralba, "inteligencia espiritual", aquella competencia con la que desarrollamos la capacidad de trascender, y por lo tanto ir más allá de nuestros deseos materiales inmediatos y así elevar el nivel de comprensión de la realidad que nos rodea, de una forma más lúcida al salir de nuestra propia cosmovisión autocentrada en creencias propias. Finalmente, Magalhaes cita como cuarto jinete al "principio de la soledad". A este principio cabe oponer las breves palabras del gran poeta catalán Miquel Martí i Pol, que en su poema "Solstici", dice: "En solitud, però no solitaris,/ reconduïm la vida amb la certesa/ que cap esforç no cau en terra eixorca./ Dia vindrà que algú beurà a mans plenes/ l'aigua de llum que brolli de les pedres/ d'aquest temps nou que ara esculpim/ nosaltres. Maravillosa puntualización la de Martí i Pol: en soledad (solitud) pero no solitarios. La soledad puede ser un valor positivo si somos conscientes de un esfuerzo compartido a partir del cual sucesivas generaciones podrán beneficiarse de nuestras transformaciones, aunque hoy no seamos capaces de ver los resultados. En soledad aunque no solitarios. Ningún esfuerzo caerá en tierra yerma. Estas palabras de Martí i Pol son de gran inspiración para cerrar esta oda a la esperanza informada (aceptar, perdonar, construir, buscar la verdad, trascender nuestro ego, en soledad pero nunca solitarios), tan lúcidamente estimulada por las palabras melancólicas del gran escritor luso Gabriel Magalhaes.

Quatre influents falàcies sobre el debat dels toros

El mes d'Agost és extraordinari almenys en un sentit: aguditza el sentit de l'observació, que a la vegada permet una major capacitat de discerniment. Possiblement sigui degut a la distància física que prenem sobre algunes de les problemàtiques rutinàries. Per aquesta raó, m'he permès d'observar algunes idees que a través de la força dels mitjans de comunicació es van convertint en "conventional wisdom", una mena de pensament comú i acceptat, és a dir, un marc a partir del qual es va configurant la nostra acció. Però és sorprenent observar com molts d'aquests marcs i idees de partida són falaces. És a dir (fallax-cis), enganyosos. Un àmbit ple de falàcies és el debat sobre la prohibició de les corrides de toros a Catalunya.

Primera falàcia (dels favorables a la prohibició)

S'argumenta (a favor de la prohibició) que s'infligeix un maltractament indigne a l'animal. Aquesta afirmació és enganyosa, perquè si en realitat aquest fós el punt central de la qüestió, s'hauria d'ampliar el focus a d'altres activitats amb forta intervenció humana en què el maltractament és similar o netament superior. Sense anar més lluny, el Parlament de Catalunya, a proposta de CiU, també promou la protecció del toro embolat i correbous a les Terres de l'Ebre, per motius de tradició cultural. Per tant, sembla ser que el maltractament no és tant rellevant quan es tracta d'una festa arrelada històricament. De fet, aquest és un dels arguments del Partit Popular per protegir a escala nacional espanyola la "fiesta" dels toros, argument durament criticat i "mofat" a Catalunya. Però la protecció dels "bous" utilitza el mateix tipus d'argument. En el video a sota hi ha imatges de tortura als bous en les festes del sud de Catalunya. Possiblement, la diferència entre maltractament i tracte digne siguin uns milers de vots. En el cas de Catalunya, pobre del partit que se li ocorri de prohibir els bous embolats, doncs perdrà una gran part dels vots a les Terres de l'Ebre, fet inassumible en els temps que corren. En canvi, en l'àmbit electoral de Catalunya, la prohibició dels toros no avança excessius costos electorals per cap dels partits que hi estaven majoritàriament d'acord. I el mateix raonament podríem fer amb el Partit Popular a Espanya: intentar protegir els toros li és rendible electoralment. Arribem a la conclusió doncs que més enllà d'una anàlisi exhaustiva sobre la idoneïtat de les festes amb toros o bous a Catalunya, predomina el càlcul electoral.

Segona falàcia (dels contraris a la prohibició)

Entre els contraris a la prohibició, ha predominat clarament la falàcia que diu que aquesta decisió del Parlament "redueix la llibertat dels catalans", o que és un "atemptat a la llibertat". Algú s'ha preguntat si la llibertat és un valor positiu per definició? O bé, com tots els valors, ha d'anar acompanyat d'altres "subvalors" que el dignifiquin? Per exemple, el valor de l'amor pot semblar bo per definició, però un excés d'amor a un mateix pot conduir a un egoïsme cec. La llibertat absoluta d'horaris comercials és bona per definició o bé restringeix una altra llibertat, que és la dels comerciants petits que volen seguir guanyant-se la vida, sense necessitat de competir a vida o mort, amb les grans superfícies? La llibertat en l'ús de les armes de foc en alguns estats d'Estats Units és positiu per definició, ja que ens allibera de l'opressió de l'Estat, o bé resulta que també limita la llibertat d'altres ciutadans que poden sentir-se amenaçats per la llibertat dels altres? La llibertat d'usar el burka en espais públics és bona per sí mateixa o bé és una expressió contrària a la llibertat de les dones? De la mateixa manera, la llibertat a l'hora de programar espectacles taurins, és bona per definició? O bé limita la llibertat d'un conjunt majoritari de la societat que ha anat evolucionant els seus costums i la seva relació amb els animals, i que considera que la festa dels toros, de forta càrrega mitològica i artística, ja no s'adequa a aquests usos i costums actualitzats? Per tant, la pregunta de fons que ens hauríem de fer és: com és que en altres prohibicions no es menciona el valor de la llibertat? Segurament, perquè en pocs altres casos és tant rendible electoralment com en el debat dels toros. Però lingüísticament no és més que una estratègia per desviar el debat del "coso" i posar-lo en el terrent de la política, parlant d'una icona que avui està de moda i que és bandera dels partits conservadors però que s'utilitza superficialment: "la llibertat".

Tercera falàcia (dels favorables a la prohibició)

"És un triomf de la democràcia", "un triomf de la sobirania popular". Aquesta és la falàcia més graciosa de totes. Segurament, trobarem en l'espai públic poques iniciatives que siguin tant altament sensibles socialment en una part de la ciutadania però tant poc rellevants electoralment. Posaré uns exemples: prohibir l'espectacle del futbol seria molt sensible socialment (material inflamable), i al mateix temps molt impactant electoralment. El partit que ho proposés desapareixeria del mapa. En canvi, prohibir els toros a Catalunya, també és material inflamable, com ho seria prohibir el futbol, però en canvi, té poc impacte electoral. Per tant, els que veuen la tramitació de la ILP sobre els toros i el posterior debat i prohibició com un triomf de la democràcia, haurien de ser prudents, perquè caldria analitzar quina seria la reacció del Parlament si es plantejés una ILP sobre un punt que fós més altament rellevant electoralment, com per exemple una ILP per celebrar un referèndum per la independència. Podríem dir que amb aquesta ILP sobre els toros, algú ha volgut represtigiar el treball que es fa al Parlament fent alguna trampa conceptual.

Quarta falàcia (dels detractors de la prohibició)

Aquesta és la última falàcia que analitzarem: "No és un debat sobre els toros, és un debat identitari, sobre la relació Catalunya-Espanya". Aquesta frase és veritat. En el debat sobre la prohibició també hi havia un debat identitari. El que no és veritat, i per això la frase és enganyosa, és que el debat identitari no sigui present en la majoria de debats públics. Per exemple, quan el Banc Central Europeu, amb seu a Frankfurt, realitza una política monetària molt restrictiva i anti-inflacionària, ho fa clarament influenciat pel pes de la identitat alemanya, que des dels anys 30 demonitza qualsevol increment de la inflació, sota la creença de què els conduïria a una situació tant conflictiva com els anys previs a la II Guerra Mundial. Per tant, inclús en un debat tant estrictament econòmic com el debat sobre quins tipus d'interès hem d'aplicar a la zona euro, les diferents identitats nacionals estan en joc i n'hi algunes (l'alemanya) que s'acaben imposant sobre d'altres (la del sud d'Europa). Per tant, és evident que el debat dels toros és ple de components identitàries, però això no invalida el debat ni el resultat del debat, de la mateixa manera que quan un país europeu limita el número de projeccions cinematogràfiques americanes, la seva decisió no queda invalidada per una voluntat de preservar la seva identitat cultural.

..........................

Observant que el debat sobre els toros va ple de falàcies, em pregunto si en aquest debat els polítics i els mitjans de comunicació han donat l'exemple que han de donar tractant a fons cada tema, pensant críticament i il.luminant al conjunt de la població com un referent. Més aviat em temo que aquest debat i la seva posterior polèmica corresponen a successius regats curts, sense una mirada informada, crítica, distant i ben discernida.

Antitaurins internacionals

Protaurins a Espanya

Lo que debemos exigir a los políticos (y a nosotros mismos)

Joe Keohane es uno de los más reputados periodistas de EE.UU. Escribe principalmente para Boston Globe y The New York Times (como sabéis, mi diario preferido). Recientemente escribió un fabuloso reportaje sobre una de las principales amenazas de la democracia: la manipulación de la información. El reportaje, basado en un informe elaborado por investigadores de la Michigan University, explica como las personas nos dejamos influir por nuestras ideas preconcebidas, y hasta qué punto somos inflexibles para no permitir que nuevos datos determinantes modifiquen nuestra posición inicial. Nos cuesta admitir que estábamos equivocados y ponemos en marcha todos los mecanismos de defensa necesarios para proteger nuestras ideas preconcebidas, temerosos de los costes de identidad que conllevaría cualquier cambio. El informe también pone énfasis en como elegimos hechos y datos que confirmen nuestras creencias, y no al revés. Es decir, confirma que partimos de posiciones preestablecidas. Y algo muy revelador, aquellas personas que se muestran más seguras y confiadas sobre sus posturas acerca de un tema de debate, son también las que menos informadas están. Naturalmente, estas conclusiones científicas representan algunas amenazas sobre como funciona la democracia. Rescata la idea de que los grandes partidos políticos deben asegurarse el voto de sus "fans", antes que tratar de convencer a los votantes de otro partido. Por lo tanto, este sistema crea modelos clientelares y posturas inamovibles y radicalizadas, con actitudes que son incapaces de aceptar los matices y modificar opiniones. Es también un caldo de cultivo para las demagogias, ya que normalmente las personas que se sienten inseguras (por ejemplo, en un entorno económico incierto, o en un momento de redefinición de una identidad nacional), son las más susceptibles a apegarse a creencias sencillas con ideas inamovibles ("los inmigrantes son malos", que es un "statement" que sería válido para combatir las dos incertidumbres mencionadas como ejemplo). Hace pocas semanas, en New York, mi pareja y yo compartimos un café con Chris Lowney, ex jesuita y ex banquero de inversión (JP Morgan), hoy emprendedor social y escritor. La teoría de Chris Lowney es que la actual crisis no ha sido una crisis financiera, sino una crisis en los modelos de toma de decisiones, centrados sólo en los objetivos e incapaces de cuestionar los procedimientos, olvidando la dimensión humana y de responsabilidad que toda decisión debe incorporar. La intuición de Chris Lowney es clara: nos comportamos como borregos, tanto a nivel cotidiano como empresarialmente, o en la política, y por lo tanto, los directivos, o los políticos, tienden a reproducir lo que han visto que funciona, sin activar los mecanismos de filtro para evaluar bajo un prisma más amplio qué es lo que estamos haciendo exactamente y hacia dónde vamos. Una vez más, parece como si el pensamiento crítico tuviese costes disuasorios y que la superficialidad fuese la "marca blanca" de nuestros tiempos. Ante estas consideraciones, se me ocurren varias peticiones a los políticos, en un momento de debates apasionados que desafortunadamente no lograrán modificar las posiciones iniciales. En primer lugar, apelar a su responsabilidad, ni más ni menos de la que tienen. Son representantes de los intereses del conjunto de la población. Como tales, les pido que busquen los territorios de consenso, para dibujar una sociedad que avanza con la solidez de la mayoría. Gobernar dando golpes de timón hacia una minoría o hacia otra es hipersegmentar la política, convirtiendo el Parlamento en un twitter presencial. En segundo lugar, incidir en la profundidad de las cuestiones que se plantean. La superficialidad se da por sentada. "No hay tiempo" para profundizar. Pero su mandato es precisamente el de des-banalizar aquello que es rápidamente etiquetado de una forma u otra en el bar de la esquina. La respuesta del Tribunal Constitucional respecto al concepto de nación catalana o la posición del Parlament de Catalunya respecto a los toros, son ejemplos de hiperbanalización de aquello que requiere miradas más profundas. En tercer lugar, comprender su misión, por encima de los intereses personales o partidistas. Hay una misión que todos los políticos deberían compartir, que es la de mejorar el mundo, trabajando para una sociedad más humana y más justa. El político que trabaja sin misión o que confunde a ésta con sus intereses partidistas (tácticos), se convierte en un competidor por el poder y supedita su pensamiento propio y único a sus instintos y su egoísmo. Como dice Salvador Espriu en mi poema preferido (el #24 de la Pell de Brau), lo que un político debe superar o trascender, por este orden, es: "l'or" (el dinero vía corruptela), "la son" (la pereza de tratar temas peliagudos), "el nom" (el exceso de protagonismo), "la inflor buida dels mots" (las palabras vacías), y "la vergonya del ventre i dels honors" (el festejo abusivo). En definitiva, debemos exigir a los políticos que actúen con responsabilidad, con consciencia de su misión, con pensamiento crítico y profundidad, y todo ello, con una gran dosis de calidad humana. El político no es un Superman, y por lo tanto, sus errores forman parte también de su aprendizaje, pero sus actuaciones deben desprender destellos que vayan en la dirección apuntada. No en vano, el político, como servidor del espacio público, a través de estos destellos, debe procurar dar ejemplo. Hoy, carecemos de estos destellos, que volverán, pero sólo cuando cada uno de nosotros, a su manera, trate también de dar ejemplo en el día a día.