Abraçant l'esperit d'en SoHo

Fa unes setmanes vàrem decidir amb la meva parella ampliar la família amb un gosset, al qual li vam posar el nom de SoHo, en honor al conegut barri de New York, ja que allà és on havíem pres la decisió. New York ha estat, des de que tinc ús de raó, una ciutat inspiradora. New York és la gran capital del segle XX, i avui, com a estendard de la decadència d'Occident, ofereix uns contrastos i una bellesa que no és comparable a cap altra ciutat. És bella perquè és declinant. I amb el seu declivi s'emporta tot un segle d'admirables progressos tecnològics i culturals. El SoHo, que abans dels anys seixanta era anomenat Hell Hundred Acres ("hell" perquè en realitat era un infern de magatzems i petites fàbriques), és un símbol fastuós de l'esmentada decadència. New York encara m'impregna i influeix a través de la seva escriptura: són dos publicacions d'aquesta ciutat les que considero els meus referents: el diari The New York Times -l'únic ben escrit del món- i el setmanari cultural The New Yorker -probablement el més rigurós del món-. Efectivament, és en aquesta Alexandria del segle XXI on va néixer mentalment el petit SoHo, un Caniche Toy de 800 grams i pèl-roig. Físicament, però, va néixer a Espanya. En SoHo va arribar a casa nostra un matí de juliol, després d'un viatge de 8 hores per carretera, amb 8 setmanes de vida. Tant l'Eva, la meva parella, com jo mateix, vàrem acollir a en SoHo com un membre més de la família. Malaoradament, el petit només va viure 8 dies amb nosaltres. En SoHo era un animal serè. Per això, possiblement, tot el que ens projectava girava al voltant del número 8, símbol de l'equilibri: 8 hores de viatge, 8 setmanes de vida, 800 grams, 8 dies amb nosaltres. Cuidar-lo durant aquests 8 dies fou un meravellós camí per trascendir la superficialitat dels dies que transcorren i s'escapen. Fou una oportunitat per despertar valors que romanen soterrats com una joia sepultada en el desert. En SoHo va arribar a Barcelona amb un virus al qual no va poder sobreviure. Quatre dies d'hospitalització no van poder aconseguir redreçar la seva malaltia. En SoHo va estar molt poc temps amb nosaltres, però en canvi, el seu impacte va ser enorme. Encara ara seguim desxifrant tot allò que ens va deixar, que com fou tant, pensem que en realitat va arribar per fer-nos un gran regal. El petit SoHo va fer-nos despertar el valor de la responsabilitat; també el de l'altruïsme (ell no va posar condicions per regalar-nos la capacitat d'aprendre i créixer amb ell). També va donar-nos el valor del discerniment (la capacitat de prendre distància i avaluar adequadament, amb lucidesa): així ho vam sentir quan la tristesa de la mort inminent ens envaïa, però al mateix temps descobríem que aquesta mateixa tristesa portava la llavor de l'autocentrament, de l'egoïsme. Ploràvem la frustració de la nostra il.lusió. Ploràvem per tant amb la nostra pell d'adolescents. És gràcies al discerniment que vàrem entendre que més profundament també sentíem compassió pel seu dolor físic. Una tristesa més serena, menys arrauxada, més profunda. Discernir entre la tristesa impulsada des de la superfície i la tristesa que venia del fons del cor fou un gran regal d'en SoHo. Amb el petit SoHo vam aprendre a abraçar el dolor tal com vé, sense fugir per la incomoditat que representa. Acceptar que el món és com és, no com voldríem que fós, és un dels seus llegats. És per això que l'Eva i jo pensem que l'esperit d'en SoHo ja és a dins nostre. De la mateixa manera que en el budisme anomenen boddhisatwas als guerrers simbòlics que cerquen la veritat, és a dir, el discerniment, nosaltres creiem que el petit SoHo perdura en nosaltres com un gran Samurai. Ens va ensenyar que cada dia i cada hora pot ser un gran regal, i que només amb l'esperit d'un samurai, o d'un boddhisatwa, podem cercar, amb tenacitat, la veritat de cada moment, de cada emoció, per arribar a la joia que cadascú té soterrada en el seu desert particular. Fins sempre, i fins cada dia, SoHo!